Presentació / Procés d'obtenció    Pág. 01 | 02 | 03 | 04 | 05
  
INTRODUCCIÓ

El que coneixem com a sal comuna es tracta en realitat del mineral
Salero Nuevo, Villena. conegut com a halita (del grec halôs = sal). Rep aquest nom per ser una de les substàncies més comunes a la natura i es compon, en estat pur, de molècules de clorur sòdic formades per àtoms dels elements químics clor i sodi.

Ambdós elements són indispensables per a la vida i han de ser incorporats a la nostra dieta, per la qual cosa l'home va buscar des de sempre la manera de proveir-se'n. La ingesta normal de sal varia d'uns països als altres, de 5 a 15 grams de sal al dia per a xiquets i adults, ja que no és recomanable sobrepassar els 18 grams.

Les evidències més antigues de l'explotació de la sal a Espanya les trobem a la localitat de Cardona (Barcelona), on s'han relacionat les restes d'un jaciment del neolític amb el treball de la sal. Així mateix, en aquesta i altres localitats, s'ha documentat l'explotació de la sal per fenicis, romans, visigots i àrabs. Les fonts de subministrament de clorur sòdic natural són, en essència, tres: els jaciments de sal gemma, els brolladors salats d'interior o l'aigua de la mar. La importància com a productora de la província d'Alacant, des de sempre, es posa en relleu en les nombroses explotacions repartides per tota la seua geografia. El seu nombre va ser fins i tot major en el passat, ja que les dificultats en el transport van fer sorgir aprofitaments menuts, dels que hui coneixem molt poc. Parlem d'explotacions menudes destinades a abastir els mercats locals, i així tenim notícies de salines a Orihuela, Albatera, Novelda, Sax, Monòver, Orito o Xàbia.

Altres explotacions no tan menudes han sigut víctimes de l'abaratiment dels costos de producció en temps més recents. L'evolució del mercat ha afavorit les explotacions més grans i ha tornat poc rendibles els establiments menuts. Aquest és el cas de la salina de Calp, Aiguamarga, entre Alacant i Elx, o les Salines de Múrtulas, a Santa Pola, totes elles salines marítimes. Mereixeria una menció a banda el cas de la desapareguda Laguna de Salinas, l'extinció de la qual s'explica únicament per l'esgotament dels seus copiosos brolladors. A pesar de tot, Alacant pot sentir-se orgullosa hui en dia de produir tota la sal de la Comunitat Valenciana i de ser la principal regió productora d'Espanya i una de les més importants d'Europa. Constitueix, a més, un cas singular, per coincidir-hi l'explotació de les tres fonts de sal possibles: sal gemma al Pinós, brolladors salobres a Villena i salines marítimes a Santa Pola i, fins i tot, explotacions "mixtes" com la de Torrevieja, com després tractarem d'explicar.

ORIGEN DE LA SAL

L'origen de la sal està en l'origen del planeta. Mentre aquest s'anava formant, durant la consolidació de les capes més externes de la litosfera, es va produir la segregació d'una crosta, composta fonamentalment per quars i minerals alcalins. Aquesta capa es va veure sotmesa a l'activitat volcànica que va caracteritzar els primers temps de l'evolució del planeta i que va ser la responsable d'aportar clorurs, que són aquelles sals que en dissociar-se alliberen clor. Al mateix temps, l'hidrotermalisme associat a aquest procés va aportar un volum considerable de vapor d'aigua a l'atmosfera, la condensació del qual va ser l'origen de les primeres precipitacions. Es va iniciar així un procés de "rentat" de les roques primitives que va arrasar la quasi totalitat del sodi contingut als minerals, a més d'altres elements com el clor, cap als oceans, mars i altres conques més reduïdes que s'estaven formant, la qual cosa va suposar l'origen de la seua salinitat.

Als mars i oceans actuals es produeix una certa taxa de precipitació de les sals cap al fons però, a pesar d'això, la concentració es manté més o menys constant al llarg del temps. Això es deu al fet que les pèrdues són compensades per l'aportació dels rius, els quals continuen rentant les sals de les conques de què són deutores. Els components principals de l'aigua de mar són: clor, calci, bor, sodi, potassi, magnesi, silici o sulfats, altres menys abundants com el brom, el carboni,
La sal precipita formando agregados cristalinos de
formas cúbicas. l'estronci o el fluor i algunes traces d'elements com el nitrogen, fòsfor, iode, etc. La font de salmorra per a les nostres salines marítimes, la mar Mediterrània, posseeix una concentració salina d'aproximadament 36 grams per litre. La presència de brolladors d'aigües salobres a la província, aprofitats per a alimentar les salines d'interior, es basa en l'existència de materials amb dipòsits importants de sals. Aquests materials es corresponen amb el que en Geologia es coneix com la “fàcies del Keuper valencià”. Es van originar per la forta evaporació que va tindre lloc en algunes conques marines, que van ser ocupades per la mar i que van quedar després aïllades durant el període triàsic, fa més de dos-cents milions d'anys. Posteriorment, en circular l'aigua del subsòl en contacte amb aquests materials, va anar dissolent part de les sals, de manera que en aflorar van assolir una salinitat elevada.