Presentació / Història de la sal    Pág. 01 | 02 | 03 | 04
   
La sal de taula, anomenada també sal marina o sal comuna, era coneguda en l'antiguitat com l'or blanc” pel seu gran valor. Podem trobar-la fonamentalment a la mar i en jaciments, a més d'estar present en els éssers vius. Per exemple, en un home d'aproximadament 70 quilos trobaríem uns 100 grams de sodi i uns 80 grams de clor, components ambdós del clorur sòdic. Aquest element blanc ha sigut el motor de moltes economies, entre elles l'espanyola, perquè va ser usat com a moneda de canvi i va originar infinitat de dites i llegendes, a més de motivar guerres. En qualsevol regió del món, la sal sempre ha sigut necessària per a la supervivència humana. Així, ja en la història antiga, els senyors de la terra i els governs depenien d'aquest element preat per dur a terme les polítiques, ja fóra com a poderosa arma de guerra o com a font d'ingressos. Cal comentar que, a Espanya, des de l'edat mitjana el monopoli de la sal va correspondre a la Corona, i les salines, així com la seua explotació i la venda de sal, es consideraven propietat d'aquesta. Així doncs era també la Corona l'encarregada de fixar i regular els preus d'aquest producte de primera necessitat. Açò és el que s'anomenava estanc (de la sal, en aquest cas). Des de llavors han sigut diversos els sistemes que s'han establert per a gestionar i administrar la sal, bé obligant a la seua compra a través de persones autoritzades anomenades "albarers", o bé establint punts concrets de venda, anomenats “alfolís” (o dipòsits de sal). Quant al preu, aquest va patir contínues pujades degudes als successius impostos amb què es gravava, “rendes de la sal”, “aplecs” o quotes forçoses de compra amb què s'obligava als pobles, segons la sal que es considerava que devien consumir.

Finalment, en 1633 es va produir l'estanc definitiu de la sal que va suposar la fixació del preu per part de la Corona, la qual continuava monopolitzant-ne el comerç. Aquesta mesura la va convertir en la principal font d'ingressos del Tresor i se'n van fixar sobrepreus successius amb diversos fins (obres públiques, guerres etc). Lògicament aquesta mesura i control esdevenia molt impopular per al poble, especialment per a les classes baixes, les principals perjudicades. El contraban, al seu torn, va ser també propiciat per aquesta situació i va ser molt perseguit per la Corona. Al mateix temps, la sal d'ús industrial també patia aquesta situació, ja que les indústries havien de pagar un impost anomenat “de gràcia” i estaven subjectes a grans traves per a la seua l'adquisició i ús. Tota aquesta situació agònica, juntament amb el malestar popular, va donar lloc al fet que les Corts Constituents de 1869 declararen el desestanc de la sal, encara que amb una sèrie de mesures per a evitar la pèrdua d'ingressos per a l'Estat. La principal va ser l'alienació de totes les salines i la imposició d'una quota per contribució territorial a tots els propietaris de salines i a més, quotes de la indústria als venedors de sal a l'engròs i al detall.

La pèrdua d'ingressos que va suposar va ser compensada amb el valor assolit quan es van declarar en venda les salines de la Hacienda i les altres finques i efectes pertanyents a aquestes, a excepció d'algunes com les de La Mata-Torrevieja que continuen sent de l'Estat. Ja en 1877 es va dictar un Reial Decret en què es fixaven les bases per a l'arrendament d'aquestes salines estatals. Cal recordar que data de molt antic l'explotació salinera que hi ha a hores d'ara en aquestes llacunes, perquè ja en els segles XI i XII s'abastia de sal al regne i es venia un xicotet excedent. En aquesta època eren les salines més importants de tota Espanya: en primer lloc la situada a La Mata i posteriorment la ubicada a Torrevieja. Com ja s'ha comentat anteriorment, la compravenda de sal era una font d'ingressos molt important tant per a l'Estat com per a la zona en aquells temps, tant que ja en el segle XV la sal procedent d'aquestes salines va tindre un paper important en el finançament del viatge de Colom a Amèrica, a través de la fortuna del seu primer arrendador, Luis de Santángel, amic personal i banquer de Ferran d'Aragó. Aquesta explotació també va enriquir el marqués de Salamanca, creador del famós barri madrileny, ja que allà per 1840 aquest exministre d'Hisenda, José de Salamanca i Majol, va prendre l'arrendament per cinc anys i va oferir a l'Estat el doble del que produïen, amb la qual cosa guanyava més de 90 milions de reals. Paradoxes de la vida, qui havia sigut un home de negocis poderós i havia nadat en l'abundància va morir pobre al Palau de Vista Alegre de Madrid, en 1883, a causa de la seua mala sort econòmica a partir de la segona meitat del segle XIX. D'aquesta època daten escrits pertanyents al comte de Romanones en què es fa referència al monopoli de la sal i conta com fins i tot ell acudia a la Hisenda de l'Estat en cas de compromís econòmic. De la mateixa època és també el servei de barques en aquesta salina, embarcacions que es van convertir en la imatge d'aquest tipus d'activitat i l'actual sistema de recol•lecció, ja que, fins a la seua posada en funcionament, aquesta es realitzava deixant evaporar per complet la làmina d'aigua.