Presentació / Procés d'obtenció    Pág. 01 | 02 | 03 | 04 | 05
   
Si continua incrementant-se la concentració, començarà a precipitar el sulfat càlcic (CaSO4), una altra sal que tampoc ens interessa en aquest cas i el procés continua fins assolir els 300-325 grams de sal per litre d'aigua (25º Be). L'últim concentrador,
abans de passar al següent grup de basses, rep el nom de “concentrador de capçalera”. El concentrador o concentradors de capçalera es controlen exhaustivament, ja que són els encarregats d'alimentar amb salmorres saturades els “cristal•litzadors”. Aquest últim grup de basses ocupa una extensió menor, ja que s'ha reduït molt el volum d'aigua inicial, però són les més importants pel fet que és en elles on es produeix la precipitació del clorur sòdic (NaCl), que és en definitiva la sal que busquem. La sal precipita en formar agregats cristal•lins, per la qual cosa és més apropiat parlar de “cristal•lització”, i per això aquestes basses reben el nom de cristal•litzadors. Açò ocorre quan la salmorra assoleix els 325 grams de sal per litre (o 25º Bé). És molt important evitar que la concentració no s'incremente per damunt dels 370 grams per litre (30º Bé), ja que en aquest cas comencen a precipitar les sals de magnesi (MgSO4 i MgCl2) i per damunt dels 34º Bé les de potassi (KBr), que atorguen al producte final un sabor amarg. Quan s'arriba als 370 g/l ja ha precipitat una xicoteta proporció de sals de magnesi, però açò no és roín, ja que són beneficioses per a la salut, a més de millorar les saladures per mantenir un cert grau d'humitat. Una vegada arribat aquest punt el que se sol fer és obrir les comportes per deixar escapar l'aigua que encara puga quedar-hi i entrar a l'estran per recollir la sal resultant. D'aquesta manera veiem que es completa el circuit, que té entrada i eixida a la mar. Per a obtenir un producte de la major qualitat és fonamental una proporció adequada entre les diverses basses que permeta anar eliminant progressivament de la salmorra els elements que no desitgem i obtenir una sal amb la màxima riquesa en clorur sòdic a les basses cristal•lizadores. Per a aconseguir-ho es calcula que la relació que ha d'existir entre la superfície que ocupen els calfadors i els cristal•litzadors ha de ser de 9:1 o 10:1, d'acord amb la disminució de volum que experimenta l'aigua.

La senzillesa, l'economia i la sostenibilitat de les salines radica que la principal font d'energia és el sol, que evapora l'aigua i posa en marxa els vents que ajuden en el procés. La matèria primera, l'aigua de mar, es podria considerar inesgotable. El litoral alacantí és, en aquest sentit, un lloc privilegiat per a aquesta indústria gràcies a la idoneïtat del clima. Amb quasi 3.000 hores de sol a l'any, temperatures altes, vents constants i precipitacions escasses (menys de 300 litres anuals al sud de la província), s'aconsegueix que la circulació de les aigües no es detinga totalment durant els mesos d'hivern, amb la qual cosa s'aconsegueix un rendiment major. En els mesos d'estiu previs a la collita de la sal, l'evaporació és tan intensa que pot fer abaixar el nivell de les basses fins a dos centímetres diaris, fet que possibilita que s'hi obtinguen crostes de sal de fins a 18 centímetres de gruix.

Collita de sal a les salines marítimes de
Bras del Port.
Un cas especial: Torrevieja

El cas de Torrevieja és especial des que en 1972 s'inaugurara el conducte de salmorra El Pinós - Torrevieja. A través d'aquesta conducció, s'aporten a la Llacuna de Torrevieja les salmorres fruit de la dissolució dels dipòsits de sal gemma del Cabezo de La Sal, situat al terme municipal del Pinós. Aquestes salmorres tenen una concentració salina alta, pròxima al punt en què comença a cristal•litzar la sal i amb això s'aconsegueix que la llacuna de Torrevieja funcione com un gran estany de cristal•lització. El paper de la Llacuna de La Mata, per la seua banda, ha quedat reduït a l'aportació esporàdica d'aigua a la de Torrevieja per a mantenir així un nivell que permeta la flotació de les barques del sistema de recollida de la sal. L'avantatge més important d'aquest sistema és que la sal es recull durant huit mesos a l'any, sense necessitat de dessecar la llacuna, i es draga directament els fons. D'una altra banda s'hi genera un problema, ja que les sals obtingudes així requereixen una atenció especial en el procés posterior de llavat i s'han d'utilitzar diverses salmorres en passos diferents a fi d'eliminar les impureses i els productes no desitjats. Aquest rentat provoca la pèrdua per redissolució de fins al 28% de la sal que ja havíem obtingut, però la producció, tot i així, és enorme. Al final, el resultat ha sigut positiu, i ha convertir el Pinós-Torrevieja-la Mata en el major complex saliner d'Europa.

Factors biològics associats a la producció de sal

A mesura que es produeix l'augment de la concentració salina a les diverses basses, les condicions es tornen més restrictives per a la vida. Però encara en els estanys, on la salinitat és major, habiten organismes adaptats a aquestes condicions extremes. A les primeres basses del circuit encara sobreviu la vegetació submergida d'origen marí, que permet també la vida d'invertebrats i peixos. Les salines marítimes mediterrànies, per les característiques de l'explotació, mantenen tot l'any una superfície inundada gran capaç d'atraure nombroses aus aquàtiques. En el cas de les salines mediterrànies, la seua localització geogràfica les situa en la trajectòria de les rutes migratòries que cada any utilitzen milers d'aus, per la qual cosa la seua funció ecològica transcendeix l'àmbit local i supera les fronteres nacionals. Quan la salinitat oscil•la entre 70-150 g/l hi té lloc la formació d'autèntics “tapissos orgànics” al fons de les basses. És el resultat del gran desenvolupament que aconsegueixen les algues microscòpiques del grup de les cianofícies, com Microcoelus. En aquest moment desapareixen la major part dels macroorganismes, encara que aquestes aigües són utilitzades per les larves de la mosca de les salines. A més, hi apareix l'artèmia salina (Artemia sp.), un crustaci menut de a penes uns mil•límetres, característic d'aquests ambients, que d'aquesta manera eludeix ser menjat pels peixos.