Senders / Villena / Els salers de Villena
   
Itinerari|La ciutat|Història, festes i tradicions|Infraestructures|Els salers de Villena

INTRODUCCIÓ
Situació

Al terme municipal de Villena hi ha explotacions de sal des de molt antic i que encara romanen en actiu. Aquestes salines es trobaven a les vores del que antany va ser la llacuna de Villena. S'agrupen en una part del terme on abunden els materials argilosos amb presència de sals, en la zona coneguda com Los Cabezos. Hi destaca la presència de xicotetes llomes arredonides per efecte de l'erosió, a causa de les característiques dels materials que les componen. Les aigües abundants que brollaven en tota la zona, unit a les característiques de la conca, van propiciar l'existència en el passat d'una làmina d'aigua extensa. El príncep Juan Manuel, gran aficionat a la caça, es desfeia en elogis cap a l'aiguamoll, el qual albirava des de la torre del castell de la Atalaya. Aquesta llacuna hui en dia ha desaparegut a causa, sobretot, de les obres de drenatge dutes a terme. Encara que no hem d'enganyar-nos: encara que no s'hagueren realitzat, la disminució actual dels cabals difícilment faria reviure la imatge que va veure l'infant.

La llacuna de Villena

Fins al segle XIX va existir a les proximitats de la ciutat de Villena una llacuna de proporcions considerables. Aquesta llacuna, juntament amb la de Salinas, que és un poc més al sud, il•lustra a la província d'Alacant un fenomen geològic curiós que es coneix com endorreisme: ambdues llacunes es troben a les zones més deprimides de depressions o conques extenses, la principal característica de les quals és que les aigües no troben eixida, s'acumulen i poden arribar a aflorar, com va ser el cas. També és comú en ambdues l'existència de nombroses surgències d'aigua, per ser la zona de descàrrega aqüífers importants. Al contrari del que ocorre amb la majoria dels llocs recollits en aquest llibre, no hem trobat en l'obra de l'eminent botànic Antonio José Cavanilles descripcions interessants sobre la llacuna de Villena abans de la seua desaparició.

El motiu no és un altre que el fet que durant el seu ja celebre viatge pel Regne de València, que va començar en la primavera de 1791, Villena pertanyia al Regne de Múrcia. Sí que hem trobat referències en el Libro de la Caza, que va escriure en 1325 l'infant Juan Manuel, senyor de Villena i habitant del seu castell: [Et Villena ay mejor lugar de todas las caças que en todo el Regno de Murçia Et aun dize don Iohan que pocos lugares yio el nunca tan bueno de todas las caças, ca de çima del alcaçar vera omne caçar garças e anades e gruas con falcones e con açores e perdices e codornices e a otras aves llaman flamenques que son fermosas aves e muy ligeras para caçar sinon porque son muy graves de sacar del agua ca nunca estan sinon en muy gran laguna de agua salada] L'estancament de les aigües era l'origen de les febres terçanes, conegudes així pels períodes de febra que el pacient patia de manera reiterada cada tres dies. Aquestes assotaven periòdicament Villena i, encara que la dita popular afirma que “per terçanes no dobleguen les campanes”, es va començar a contemplar-ne la dessecació. Així, el 23 d'abril de 1803, Carles IV va encarragar al seu arquitecte major, Juan de Villanueva (l'arquitecte del Museu del Prado), els treballs per a dessecar la zona. L'obra principal que s'hi va dur a terme va ser l'excavació de l'anomenada séquia del Rei, un canal d'uns deu quilòmetres de longitud, la missió del qual era, i encara és, la d'evacuar les aigües de la conca de Villena. Aquesta séquia o assarb de drenatge abocaria al riu Vinalopó i per aquest motiu el sanejament va interessar des del principi a la ciutat d'Elx, qui veia en les obres la possibilitat d'incrementar els recursos hídrics a través d'aquest riu. Els seus governants van impulsar amb tenacitat la dessecació, encara que no van ser els únics.

L'interés de la ciutat de les palmeres i d'altres poblacions veïnes radicava que, d'altra banda, la dessecació deixaria al descobert diversos brolladors i permetria separar els cabals salobres dels dolços, que eren en principi més apreciats. Després de l'obra, els funcionaris del rei van fitar amb pals la finca que van denominar “Demarcación de la Laguna”, amb la qual cosa es constatava l'obtenció de 1.704 hectàrees de terrenys cultivables i la pèrdua d'un espai singular. Les noves terres així obtingudes van ser entregades en ús a colons, coneguts també com a “llacuners”, que havien de pagar per elles un delme.

Els camps sorgits de la dessecació es regaven principalment amb les aigües de la font de l'"Hoyo de la Virgen", situada a la pedania de Las Virtudes. Aquest brollador important, més conegut com la "Fuente del Chopo", va ser motiu de disputes entre Elda i Elx durant segles, ja que ambdues estaven interessades a aprofitar les aigües. Per la cessió d'aquesta aigua de reg, Villena percebia un cànon elevat que s'aportava a les arques municipals. Aquest brollador ens serveix per a il•lustrar el procés gradual d'esgotament que han experimentat les aigües subterrànies en els últims 100 anys, ja que en aquest espai de temps el que abans es regava en 23 hores ara necessita 20 dies.

Condicions per a unes salines

La conca de l'antiga llacuna de Villena recull aigües de naturalesa diversa. D'una banda, tenim les aportacions directes de la pluja, i d'una altra, circulen aigües subterrànies, tant subsuperficials com profundes, provinents del sistema aqüífer Caudete-Villena-Sax. Durant l'època geològica coneguda com a miocé mitjà és quan es va produir la configuració definitiva de la zona. En aquells moments s'hi va produir l'aflorament de materials triàsics amb un contingut alten algeps i altres sals. Com hem comentat en el cas de Salinas, quan l'aigua subterrània circula en contacte amb aquests materials, es carrega de les sals més solubles i les salmorres resultants poder ser aprofitades després en les explotacions salineres.

A més, aquestes argiles constitueixen una base adequada per a la construcció de les basses salineres, ja que són materials impermeables. Açò fa que siguen capaces de retindre les aigües salobres després d'una simple excavació del terreny i amb això donar forma als diversos estanys. A més, el clima és també l'adequat i s'hi donen les condicions favorables per a l'evaporació de l'aigua i cristal•lització de la sal, almenys des de la primavera fins a la tardor. Els estius són secs i es poden assolir temperatures bastant elevades, de fins a 40º C. Tampoc les pluges no són molt abundants al llarg de l'any, la qual cosa retarda el procés per diluir la salmorra continguda a les basses, ja que estan entorn dels 370 litres anuals per metre quadrat.

Al mateix temps, el vent bufa de manera quasi contínua, ja que es troba a l'anomenat “corredor de Villena”, un corredor natural entre l'altiplà i la costa. Les salines a Villena aprofiten terrenys de vocació agrícola escassa, ja que és pràcticament impossible cultivar pel contingut elevat en sals que tenen els sòls. Això queda patent si fem un ullada pels voltants de cada una de les salineres, on es poden trobar, com en casos anteriors, diverses espècies de plantes de saladar o halòfites. Això ha motivat que els salers i "cabecicos" de Villena estiguen inclosos com a Lloc d'Interés Comunitari per entrar a formar part de la futura xarxa europea d'espais que cal conservar, la Xarxa Natura 2000. Aquest tipus d'hàbitat està previst en l'annex I de la Directiva d'hàbitats 97/62/CE, normativa que va ser traslladada a la legislació espanyola a través del Reial Decret 1193/1998. D'altra banda, l'espai que va ocupar la llacuna de Villena continua mantenint el seu caràcter de zona humida i, com a tal, apareix en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana.

L'EXPLOTACIÓ SALINERA
Introducció

Al terme de Villena hi ha tres salines o “salers”, segons la terminologia local, en explotació. Constitueixen un cas singular a Alacant, ja que en l'actualitat són les úniques que perviuen a l'interior de la província. Molt pròxima queda la llacuna de Salinas, on també es va donar aquest tipus d'explotació, encara que hui en dia no està en funcionament. Aquestes salines d'interior s'alimenten de brolladors les aigües de les quals tenen una salinitat molt superior a la de l'aigua de mar, per la qual cosa no s'hi necessita una superfície d'evaporació molt gran. Igual que a les salines marítimes, hi ha un circuit de basses que són comunicades a voluntat per xicotetes comportes i en el seu recorregut es produeix l'evaporació de l'aigua i la concentració progressiva de les sals, fins arribar al punt de cristal•lització del clorur sòdic. Aquesta es produeix en pocs dies durant l'època favorable, a partir del mes d'abril. Les tres salines són: les del saler Vell o saler de la Redonda, el saler de Penalva i les del saler Nou, també conegut com saler de Requena o saler de la Fortuna. L'origen de les dues primeres es perd en el temps però, en canvi, l'última és té una implantació més recent. L'explotació de la sal a Villena es remunta, almenys, al segle XIII, durant la baixa edat mitjana. Tenim constància que el saler Vell, llavors conegut com a salina de l'Angostillo, era de propietat real, segons es desprén del fur de Lorca dictat per Alfons X El Savi en 1271. A partir d'aquest moment van ser objecte de traspassos de propietat successius i les salines van ser entregades a l'infant Juan Manuel, el qual li les va cedir al marqués de Villena, Diego López Pacheco. En 1476, la ciutat es va sublevar contra el marqués i va prendre partit a favor dels Reis Catòlics, que van concedir les salines i les rendes al poble de Villena com a premi a la seua lleialtat. Més tard, Felip II les va incorporar de nou a la Corona i va disposar l'estanc de la sal. Amb aquesta mesura, l'administració de l'estat va passar a controlar tot allò referent a la producció i el comerç, tal com es feia amb els tabacs, i la va gravar amb impostos importants. En mans de la Reial Hisenda, les salines de Villena van ser objecte de diversos arrendaments al llarg del S. XIX, fins que en 1867, estant sobre la taula el projecte per a acabar amb l'estanc de la sal, es va pensar a posar-les en venda.

Aquell mateix any, la Direcció General de Rendes Estancades va manar inutilitzar totes les existències de sals de les salines que havien d'alienar-se. Per a això va enviar fins a Villena l'inspector La Plaza, qui, davant de presència d'un notari, va inutilitzar més de 30.000 quintars de sal, a més de les basses calfadores i les de quallament. La sal es va escampar a la séquia del Rei, amb la idea que fora arrossegada per les primeres pluges, i també es van desviar allà els brolladors salobres. L'inspector va causar així, sense saber-ho, un gran perjuí a molts agricultors de Villena, Sax, Elda, Novelda i Elx, que, com que regar amb aqueixes aigües, van arruïnar les collites i van produir una minva en la productivitat de la terra en campanyes successives. Les protestes dels afectats no es van fer esperar i en 1868 van ordenar presentar-se a Villena l'administrador de sals de Torrevieja. Aquest va determinar reconduir les aigües salades, alçar les motes i incrementar la capacitat dels calfadors per a retenir. L'obra no va ser suficient i es van utilitzar altres solucions, entre les qual sempre hi havia en ment la idea de continuar amb l'explotació de la sal com a única solució definitiva. Finalment, en 1870, les salines, que havien sigut considerades com a Béns Nacionals, van ixir a subhasta pública. L'Estat es va reservar per a si les salines de Torrevieja (la propietat de les quals encara conserva), les d'Imón (a la província de Guadalajara) i Los Alfaques (al costat del delta de l'Ebre, província de Tarragona), ja que la sal era considerada un producte estratègic. Les de Villena van ser adquirides definitivament el 14 d'octubre de 1872. Amb això van acabar els problemes amb els regants, ja que el nou propietari va decidir restablir la fàbrica de sal. Ací cal fer un incís per a destacar la importància econòmica que va tindre aquesta activitat en èpoques històriques, la qual cosa es constata si veiem la proporció entre els diversos cànons que la ciutat ingressava en els temps de Felip II: per l'aprofitament de les aigües de la font del Chopo, 30.000 morabatins; renda de saladars, 2.500 morabatins i per l'explotació de la sal, 150.000 morabatins. Se sap que en 1562, un veí de Villena va arribar a pagar 250.000 morabatins castellans en licitar a la subhasta de la producció de sal, que satisfaria a la Corona en dos terminis, a l'agost i desembre.

Saler Vell
Aquesta salina té en l'actualitat la concessió minera núm. 2162 i és explotada per l'empresa José Sanchís SL. El propietari pertany a una família coneguda a Gandia com “Los Salerosos", encarregats també al seu dia de beneficiar la sal de la salina de Calp fins al seu tancament en 1988.
L'explotació és a l'extrem nord de la primitiva llacuna de Villena, al paratge conegut com Los Saleros. Hi destaca un ampli caseriu emblanquinat que està inclòs en el Catàleg d'Elements, Edificis i Conjunts d'Interés Històric Artístic del PGOU de Villena. Aquest conjunt data del principi del segle XVI i és de vocació agrícola, ja que servia a una zona cultivada àmplia que només era utilitzada en part com a salines. En l'actualitat, aquestes instal•lacions serveixen per a emmagatzemar la sal ja envasada i albergar el molí per a triturar la sal i les oficines. Al costat hi ha l'era, on s'apila la sal collida per a assecar-la.

Té una superfície inundable de quasi 100.000 m 2 encara que algunes basses estan en desús. Les primeres basses del circuit, els calfadors, s'alimenten d'un pou existent dins de la mateixa parcel•la que capta l'aigua a uns huit metres de profunditat. D'ell sorgeix una salmorra amb una concentració en sals de 17º Baumé normalment. Aquestes basses calfadores estan excavades directament en el sòl natural, que és argilós, que és el mateix que dir que és impermeable, i tenen les parets reforçades amb murts de pedra.

Recentment, les basses on es produeix la cristal•lització de la sal han sigut revestides de formigó a fi de poder obtenir un producte amb menys impureses. Aquesta cristal•lització no es produeix fins que no s'assoleixen entre 22 i 27º Bé, la qual cosa ocorre normalment a la primavera i a l'estiu. Una vegada es forma una capa de sal d'un cert grossor es procedeix a evacuar les anomenades “aigües mares”, per poder entrar a recollir-la. La sal extreta es pot passar posteriorment per una llavadora en què un espiral o caragol sense fi la fa circular des d'una tremuja, alhora que s'hi aboca aigua salada perquè no s'hi produïsca una redissolució.

Interior de la nau-magatzem del saler Nou, amb la
coberta original de 1883. Durant l'hivern es mantenen les basses inundades per conservar les instal•lacions en perfecte estat i mentre arriba una nova collita de sal s'obtenen alguns beneficis de la venda de salmorres. L'aigua salada, tal com ix del pou, té aplicacions a la indústria i es distribueix en bótes per tota la província amb diverses destinacions, com ara l'elaboració d'olives i altres confitats o per al procés d'adob de la pell. També se n'assorteix la indústria tèxtil, tan pròdiga a la província d'Alacant, i des de Cocentaina a Crevillent és utilitzada a les tintoreries. El procés de tintat requereix una gran quantitat de sal, la qual ajuda perquè les fibres tèxtils retinguen el colorant i es pot afegir a l'aigua de les cubetes de tenyiment o utilitzar directament la salmorra, com en aquest cas.

La producció de sal en si és d'unes 4.000 tones anuals que es destinen principalment a la indústria i també per ser escampada a les carreteres i evitar així la formació de plaques de gel.

Saler Nou

Es tracta de la concessió minera núm. 2244 i l'empresa explotadora és Electroquímica del Serpis SA. Es troba molt prop de l'anterior, de la qual la separa la séquia del Rei. És, com assenyala el seu nom, l'última explotació a instal•lar-se, la qual cosa va tindre lloc en la dècada dels setanta del segle XIX. Com ocorre amb el saler Vell, té també un caseriu ampli inclòs en el Catàleg d'Elements, Edificis i Conjunts d'Interés Històric Artístic del PGOU de Villena.
El saler Nou i el saler Vell es troben molt
pròxims, a penes separats per la séquia del Rei. En ell crida l'atenció la façana, que és d'estil neoclàssic. El conjunt fa d'oficina i molí i destaca l'àmplia nau on s'emmagatzema la sal de millor qualitat per preservar-la de les inclemències de l'oratge. Aquesta nau conserva la coberta original que data de 1883, el teginat de la qual està fabricat amb una fusta tropical molt duradora anomenada “mobila”. També té una era contigua on assecar la sal obtinguda. La superfície que ocupen les basses salineres és d'un poc més de 60.000 m2 i tant les calfadores com les cristal•litzadores estan construïdes simplement per excavació i compactació del terreny. Les parets de contenció s'han revestit amb una capa de PVC com les que s'utilitzen per a impermeabilitzar les basses de reg, amb la qual queda ocult el mur de pedra original. El fons d'aquestes basses està format pel terreny argilós de la zona, amb el consegüent problema d'aparició d'impureses en la sal si la recollida no es fa amb atenció. Per a evitar aquest inconvenient, es va optar un any per no collir als cristal•litzadors. Ara aqueixa capa fa de sòl i la sal s'extrau respectant aqueix estrat, amb la qual cosa s'obté un producte de més qualitat.

Cada bassa està envoltada per una séquia menuda destinada a recollir i evacuar l'aigua de pluja dels terrenys circumdants, de manera que no penetre a les tolles. Si açò ocorreguera en disminuiria el grau de salinitat, retardaria la cristal•lització i minvaria la producció. Entre les basses destaca una que es troba totalment coberta, de manera que en cas de pluja no se'n rebaixa la concentració per l'entrada directa d'aigua dolça. Tot el circuit s'alimenta d'un pou dels qual es bomben les aigües salobres, que es capten a una profunditat de 22 metres. Aquesta profunditat pot variar i oscil•lar segons la climatologia, l'època de l'any o la intensitat de l'extracció. Allà mateix s'aprofiten les salmorres per a l'elaboració de lleixiu. D'altra banda, la destinació de les sales és variada: per a consum humà, carreteres i altres usos industrials. Segons dades de l'Institut Tecnològic Geominer d'Espanya la producció anual és d'unes 1.000 tones.

Saler Penalva

Aquesta salina, que també va ser coneguda com a salina del Polovar o saler de Peñalba, és explotada per l'empresa Sal Coloma i té la concessió minera núm. 2244.
Vista general del Saler de Penalva. Està situada al paratge de La Fuentecilla, a l'extrem sud del que va ser l'antiga llacuna, l'ampliació de la qual es va fer possible després de la dessecació. Molt a prop del saler circulava el ferrocarril de via estreta Alcoi – Villena – Yecla, conegut popularment com el “tren xitxarra”. Des de la via principal, va existir un ramal que donava accés a un carregador per a la sal, del qual, malauradament no es conserven restes. L'edifici principal, una nau de planta quadrada i sense molts ornaments, pot semblar el menys interessant de les tres salineres,
Un passeig a peu o amb bici a través de la via
verda del "Xitxarra" és la millor manera de
visitar els salers de Villena. però el conjunt manté el seu atractiu gràcies al perfecte estat dels murs de contenció de les basses cristal•lizadores, totes fetes amb pedra extreta de la pedrera pròxima de la muntanya Polovar i dels cadirals de fusta que regulen la comunicació entre totes elles.

En un extrem de la parcel•la crida l'atenció la figura d'alguna cosa que s'assembla a un torre. Va ser construïda en 1868 i en realitat forma part de les obres que s'hi van dur a terme per evitar que l'aigua salada anara a parar a la séquia del Rei durant l'època en què la salina va estar sense activitat. Se situa sobre un antic brollador salat i la idea era alçar els murs fins una altura en què l'aigua no poguera sobreeixir. On acaben els cristal•litzadors actuals també trobem els calfadors i els cristal•litzadors abandonats d'aquella època.

Té uns 60.000 m2 de basses i dos brolladors o “vivers” en què trobem aigua a tan sols 8 metres de profunditat, a pesar que el sondeig assoleix els 50 metres. D'ells brolla la salmorra, que en alguns moments té una concentració salina pròxima als 22º Bé, encara que varia al llarg de l'any. Aquesta concentració és gairebé la necessària perquè s'hi produïsca la sal, i per això l'aigua està molt pocs dies als calfadors i passa després a una bateria de nou cristal•litzadors. Allà mateix, com ocorre també en els casos anteriors, es tritura la sal durant tot l'hivern.

El producte s'envasa en diversos formats segons la destinació o es carrega directament en sacs grans des de l'era annexa a l'edifici principal. En aquest darrer cas servirà per a ser escampada a les carreteres. Una característica compartida amb elsaler Vell és que han conservat les pedres de molí primitives amb què es triturava o molia la sal, com si es tractara d'un cereal, i en aparença són idèntiques a les destinades a aquest ús. La producció anual ronda les 4.000 tones.