Senders / Xàbia / El saladar de Xàbia
   
Itinerari|La ciutat|Història, fiestas i tradicions|Infraestructures|El Saladar de Xàbia

Introducció
Situació

Darrere de l'actual línia de costa de la badia de Xàbia, entre el cap de Sant Antoni i el tossal Gros, es manifesta l'existència d'un antic golf marí que amb el temps va quedar aïllat de la mar i va anar omplint-se. Al sector que ha quedat amb una cota més baixa, conegut com El Saladar, hi ha evidències a favor de la seua utilització com a salina des de l'antiguitat, potser des de l'època romana.

Formació de l'albufera de Xàbia

L'origen geològic d'aquest espai està lligat a fenòmens d'enfonsament que es repeteixen en moltes zones del litoral mediterrani i que tenen l'origen en el desplaçament de la Península Ibèrica com a conseqüència del moviment de les plaques terrestres. El resultat en aquesta zona de costa és la formació d'un xicotet golf que es veu envaït per la mar. En aquest golf desembocava el riu Gorgos i va estar ocupat per la mar fins fa uns 2 milions d'anys, entre el pliocé i el plistocé.

Com a conseqüència dels vents dominants del nord-est (els vents actuals difereixen lleugerament) va començar a formar-se una barrera litoral o restinga. El procés de formació d'aquest cordó litoral és també comú al d'altres aiguamolls costaners de la província d'Alacant i de la Mediterrània. Es deu a l'acció del corrent marí originat per aquest vent que bufa oblic a la costa i hi aporta una gran quantitat de materials detrítics a resultes de l'erosió, un fet al que també contribueix el riu Gorgos. El corrent marí nord-sud va actuar al seu torn i va anar alineant els materials i fent créixer la restinga paral•lelament. Com a resultat s'hi va produir el tancament parcial del golf, tot i que durant un temps en va mantenir la comunicación amb la mar, i va passar així a convertir-se en una albufera. La manifestació actual de la restinga que va tancar el golf la veiem representada pel que a Xàbia és conegut com Els Muntanyars. El cordó litoral que formen està dividit en dos per la cala de la Fontana, on hui trobem la platja de l'Arenal. Per un costat tenim el Primer Muntanyar o Muntanyar Baix, amb 7 metres d'altitud màxima, que es recolza sobre el cap de Sant Antoni i s'estén uns 2,7 km fins a arribar a la Punta de l'Arenal. El Segon Muntanyar o Muntanyar Alt és més elevat, arriba als 17 metres i assoleix una major amplària, amb una longitud d'uns 2 km, quasi fins al cap de Sant Martí. Posteriorment, l'albufera, resguardada de la influència del mar, va començar a reblir-se per l'aportació de sediments que feia el riu Gorgos, el qual presentava episodis de fortes avingudes tal com ens relata Cavanilles al final del segle XVIII: [El río de Xaló desde su orígen hasta el término de Xábea va por entre montes y barrancos, que impiden se derrame aun en tiempo de lluvias; pero no bien llegado á las llanuras orientales inmediatas al Mediterráneo corre sin freno, y las inunda en sus furiosas avenidas; cubre de légamo muchos campos, de otros mas altos roba la tierra vegetal, alguna vez muda de cauce, y entonces inutiliza los puentes, y corta por algunos dias la comunicacion de modo, que ni los ganados pueden volver á sus casas, ni los vecinos salir á cultivar sus haciendas.]

Situació actual

Les dunes fossilitzades que constitueixen Els Muntanyars han sigut aprofitades des de l'antiguitat com a pedreres de pedra tosca, activitat que ha perdurat fins als anys 60 i que té el reflex a les cases tradicionals del poble, amb portals llaurats amb aquesta pedra. L'ús actual que se li dóna és un poc menys romàntic, ja que han quedat ocupats per vials i segones residències. A fi d'alliberar el poble de les avingudes del riu, cap a 1960 es va traslladar la desembocadura que aquest tenia a la gola del Gos Salat, prop de Les Duanes, a les proximitats de la Punta de l'Arenal. Per a això es va obrir un canal artificial d'uns 200 metres de llarg excavat a través de la pedra tosca per donar eixida al riu per la gola de la Fontana. S'ha apuntat que el riu va tindre per ací una antiga eixida natural, encara que aquesta quedava ben sovint obstruïda per dipòsits d'arena. Si això fóra cert, les obres de canalització no serien més que un retorn a un estat anterior. En 1963, amb motiu de les obres del Parador Nacional, es va condicionar la gola per destinar-la a port esportiu i recobrar d'alguna manera la funció que va tindre temps arrere, ja que s'han trobat ací les restes d'un antic moll medieval. Hui en dia, l'existència en el passat d'un mareny a Xàbia es posa en relleu a través de la toponímia local. Els noms d'El Saladar i El Salobre són una prova de la presència d'antics aiguamolls i, potser en temps no molt llunyans, encara es produïen acumulacions d'aigua en aquestes depressions, la qual cosa obligava a l'obertura de canals d'aveniment. Al sector conegut com El Salobre, aquest caràcter de maresma es manifesta també en la vegetació actual que hi trobem.

Les salines de Xàbia?
Evidències a favor d'una explotació salinera

A la Punta de l'Arenal hi ha un jaciment conegut com els Banys de la Reina. Ací es va observar un estany principal que, com en el jaciment homòleg de Calp, del mateix nom i funció, es va utilitzar probablement com a viver de peixos per part dels romans.

Com a part d'aquestes instal•lacions s'hi van trobar tretze dipòsits excavats en la pedra tosca característica del lloc i alguns més a l'altre costat de la cala, a la Punta del Castell. Aquestos dipòsits es destinarien a la producció de tonyina salada o en salmorra, quelcom que bé poguera assemblar-se a la tonyina de sorra que hui consumim i que és tan típica de les nostres comarques. Perquè s'hi donara aquesta factoria havien de concórrer, almenys, tres circumstàncies: l'existència d'una almadrava per a la pesca de la tonyina, una font d'aigua dolça i la possibilitat d'abastir-se de sal. A la cala Sardinera va haver-hi, fins a 1953, una almadrava en funcionament. Encara que la paraula que ens ha arribat per a designar aquest art de pesca prové etimològicament de l'àrab, era ja conegut pels romanas i anteriorment pels tartessos. El que es feia era aprofitar els moviments migratoris de la tonyina roja (Thunnus thynnus) per la Mediterrània. Per a això es disposava un joc de xarxes que encerclaven les tonyines que es desplaçaven pròximes a la costa i utilitzaven de vegades animals de tir per a traure les xarxes cap a la vora. A mesura que s'anava tancant el cércol i es reduïa l'espai disponible, la violència amb què aquestos animals es debatien era tal que es feia necessari colpejar les tonyines per poder fer-se amb elles. De fet, la paraula almadrava significa “lloc on es colpeja” i era necessari fer-ho, ja que es tracta de peixos grans que arriben a assolir els dos metres de longitud i més de 200 kg de pes.
Per a un altre dels elements necessaris a la factoria, l'aigua dolça, s'ha suggerit l'existència d'un "ullal”, una surgència o brollador que brolla en vertical des d'un aqüífer subjacent. Aquest brollador es trobaria als voltants de la gola de la Fontana. I finalment, tot i que és l'element que més ens interessa a nosaltres, es parla de la presència d'unes salines al paratge conegut com El Salobre. Aquest pla allargat, d'uns 700 x 250 metres, roman encara un poc per davall dels terrenys circumdants. A través la restinga fòssil del Muntanyar Alt, de manera perpendicular a la línia de costa, hi ha un canal o trinxera excavat en la pròpia roca i que és coneguda com la Séquia de la Sénia. Té uns 200 metres de llarg, 1,70 metres d'ample i, en algun punt, més de 4 metres de profunditat. La importància d'aquest canal radica que posa en comunicació la depressió d'El Salobre amb la mar.

Explotació salinera del Saladar de Xàbia.

S'ha suggerit la possibilitat que el canal estiguera destinat a evacuar les aigües que s'acumulaven a la zona, les quals no trobaven eixida a la mar en arribar a aquesta fondalada. D'altra banda, hi ha evidències que bé poguera servir com a entrada d'aigua marina cap a unes suposades salines. L'existència d'una ramificació i les marques a manera de guia per a encaixar una comporta a la roca són proves més que suficients per a Rosselló Verger que la seua destinació no era evacuar aigües, sinó inundar a voluntat el lloc amb aigua salada i obtenir així la sal com a resultat de l'evaporació.
Trinxera Sénia de Xàbia. Per a Cavanilles no hi ha cap dubte de la destinació de l'excavació i és contundent en afirmar que: [Al sur de la Fontana se conservan vestigios de lo que allí llaman Noria, que sirvió en otro tiempo para introducir las aguas del mar en canales, y guiarlas por estos á unas llanuras hondas, donde evaporadas se cristalizaba la sal comun.] La solera de l'excavació, és a dir, el nivell del fons de la
Séquia de la Sénia. séquia, es troba en l'actualitat a uns 20 centímetres per damunt del nivell de la Mediterrània, la qual cosa no permet en aquestos moments l'entrada d'aigua. Tampoc, en principi, en època romana, ja que està demostrat que llavors es va produir una xicoteta retirada de la mar (l'anomenada emersió de Florida o regressió romana), per la qual cosa en aqueixa època el canal deuria trobar-se encara més alt.

Així que hem de pensar que el canal es va excavar en una època anterior o bé assumir l'alçament i l'emersió d'aquesta zona de costa per moviments geològics locals. D'altra banda, podem deduir que el nom donat cita una sénia que podria haver servit per a introduir l'aigua de la mar als canals, des de la seua creació o en una època posterior en què es va produir la retirada d'aquest i l'aigua ja no penetrava al paratge per si sola.