Senders / Torrevieja / Llanuces de Torrevieja
   
Itinerari|La ciutat|Història, festes i tradicions|Infraestructures|Llanuces de Torrevieja

INTRODUCCIÓ
Situació

Les Llacunes de La Mata i Torrevieja s'estenen com hem comentat anteriorment per part dels termes municipals de Guardamar del Segura, Rojales, Los Montesinos i sobretot de Torrevieja, encara que en temps passats el terme de San Miguel de Salinas també arribava fins a la de Torrevieja. Com veurem posteriorment, cal destacar que ambdues llacunes són utilitzades per a l'explotació de la sal.

Origen i evolució geològica: albuferes o llacunes litorals?

Les llacunes de Torrevieja i La Mata formen part de l'àmplia conca de la mar Menor. Des de l'etapa geològica coneguda com a tortonià fins al final del pliocé tota la zona va patir una etapa de distensió: una poderosa força de signe contrari a què dóna lloc la formació de les muntanyes. L'efecte que va provocar és que, tant el terreny que ara és ocupat per la llacuna de La Mata com el que ocupa la de Torrevieja, es van enfonsar. Amb l'entrada en el període quaternari, que és en el que estem immersos ara, hi ha una fase de compressió a partir del plistocé inferior.

El resultat final de l'acció d'ambdues forces és la formació de dos sinclinals o zones deprimides que són ocupades per les llacunes, les conques de les quals queden separades per una elevació suau o anticlinal. Aquesta estructura és la que s'observa hui en dia, amb ambdues llacunes dividides per una zona elevada que es coneix com El Chaparral.

El que a continuació ja no és tan fàcil d'establir és si cada una de les llacunes va tindre en algun moment comunicació natural amb el mar. Sembla clar que així va ser en el cas de la llacuna de Torrevieja, encara que és més difícil de demostrar per a la llacuna de La Mata. Durant el període quaternari va tindre lloc la formació de diversos cordons dunars que es van desenvolupar entre ambdues llacunes i el mar. Aquestos depòsits han pogut ser caracteritzats perfectamenten el cas de la llacuna de Torrevieja a través del tall geològic artificial que suposa la trinxera que recorre el ferrocarril de les salines. A través del seu estudi s'ha determinat que aquesta franja de terreny va estar submergida davall el mar a principi de l'eutirrenià. També s'han trobat indicis d'un període de transició cap a sediments més propis de llacunes al llarg d'aquesta època, que es tornen estrictament sediments llacunars a partir del Würm I. Açò evidencia un possible procés de tancament d'una albufera que va evolucionant fins quedar desconnectada del mar i donar lloc a la formació d'una llacuna litoral.

En el cas del cordó dunar entre la llacuna de La Mata i el mar, l'única cosa que s'ha pogut demostrar fins al moment és que els materials de la duna del rissià passen de ser arenosos enfront del mar a llimosos conforme s'avança cap a l'interior, la qual cosa dóna a entendre que es tracta d'una llacuna litoral que no ha estat en comunicació amb el mar. Ambdues llacunes formarien part d'una única conca vessant de no ser per la divisió que suposa l'elevació del Chaparral. La conca de Torrevieja té 44 km2 i la de La Mata 17 km2.

Això suposa un problema per la possibilitat d'avenament d'escolaments superficials cap a les llacunes en cas de pluges, la qual cosa reduiria la producció salinera. A un termini més llarg, l'efecte és la reducció de l'espai llacunar per acumulació de materials a les vores, que es depositen ràpidament quan canvia bruscament el pendent en arribar al fons de la depressió i s'hi formen xicotets cons de dejecció. També ha donat lloc a l'entapissat dels fons amb una capa d'argiles roges que han sigut arrossegades, per la qual cosa la sal, quan encara no es llavava, posseïa un color rogenc molt típic.

Evolució històrica de la propietat de les salines

El document més antic de què es té constància en què se citen les salines és un Privilegi d'Alfons X, datat l'11 de gener de 1273. En ell s'autoritza als veïns del terme històric d'Orihuela a prendre la sal de les salines de Torrevieja per al seu consum. Això no permetia establir l'inici de l'explotació salinera en data anterior encara que fóra previsible. Però en el curs d'una prospecció arqueològica subaquàtica a la llacuna de La Mata s'han trobat les restes d'una factoria romana. Aquesta troballa important permet datar els començaments de l'explotació salinera, almenys, en el segle I a. C.

El següent document escrit en què es parla de les salines és de l'any 1321. En aquest document, l'infant Sancho, fill d'Alfons XI, va concedir a perpetuïtat les salines al Consell d'Orihuela que llavors estava integrat en el Regne de Múrcia, però no les de La Mata, que continuarien aportant rendes a la Real Hisenda. En 1364, Pere IV el Cerimoniós, rei de la Corona d'Aragó, va oferir al Consell d'Orihuela la incorporació a la seua Corona i la donació de les salines del lloc de Guardamar, referint-se a les de La Mata. Ho feia per a agrair la seua aliança en la defensa de la vila davant de l'atac dels de Guardamar, que estaven manats pel rei de Castella. Una vegada concedides, el Consell en va determinar llavors l'explotació a través de l'arrendament a particulars. En 1488, la ciutat d'Orihuela va cedir les salines de La Mata als Reis Catòlics, que buscaven recursos per a la conquista de Granada. Aquestos les van retornar a la ciutat l'any 1500, una vegada aconseguit el seu objectiu, però Felip II les va confiscar de nou en 1759.

La Corona va anar cedint l'explotació a través del sistema d'arrendaments a diversos particulars, com havia vingut fent fins a aquell moment el Consell d'Orihuela. L'Estat, per la seua banda, es reservava el dret de nomenar un administrador i d'establir el període d'arrendament en quatre anys prorrogables. Abans de cada arrendament es feia inventari de totes les instal•lacions, efectes i útils, així com de la sal que quedava en els depòsits i s'havia de tornar tot en perfecte estat en finalitzar el contracte. En poc més de 60 anys, la població de la Torre Vella va passar de 300 a 2.170 habitants, que estaven sota la jurisdicció de l'administrador mateix de les salines. El 21 d'octubre de 1802, el rei Carles IV va ordenar traslladar fins allà l'administració de les salines. La Reial Ordre es va complir el 3 de març de 1803, any de la fundació administrativa de Torrevieja, encara que fins a 1830 no s'hi va constituir el primer Ajuntament.

Una vegada aprovada la Llei per al desestanc de la sal, en 1871, es van posar a la venda totes les salines de l'Estat, excepció feta de les d'Imón, a la província de Guadalajara, les dels Alfacs, situades al delta de l'Ebre i també les salines de Torrevieja. Amb això va acabar el monopoli de la sal i se'n va liberalitzar la producció i el comerç. A aquest canvi en les condicions del mercat li va succeir un període en què a vegades els concursos eren declarats deserts, fins que en 1897 es van adjudicar a José Guardiola i Comas. Aquest va subrogar el contracte a favor de la societat anònima Compañía Arrendataria de las Salinas Torrevieja (CAST), que les va explotar fins a setembre de 1922.

Després d'un parèntesi d'un any, en què la salina va ser dirigida directament per l'Estat i un altre any per la societat anònima Arnús-Garí, en 1924 se'n va fer càrrec la Unión Salinera de España S. A. Aquesta societat ja recuperava sal marina a les salines del cap de Gata i Roquetas (a Almeria), les de La Trinidad (en San Carlos de la Rápita, al delta de l'Ebre) i posteriorment afegiria les de Mazarrón (a Múrcia).

En 1950, la Hisenda Pública es va proposar convertir les salines en una indústria moderna i rendible i va imposar nombroses condicions al seu nou arrendatari, encara que tenia l'ajuda financera de l'Estat. Així, en 1951, l'adjudicació del concurs va recaure en la Nueva Compañía Arrendataria de las Salinas Torrevieja SA (NCAST), entitat formada per Unión Salinera de España, Salinera Española, Salinera Gaditana i Aprovechamientos Salineros. La vigència inicial del contracte era de trenta anys però es va prorrogar fins al 2001 i encara es manté.

La torre de La Mata va ser el primer punt d'embarcament per a la
sal de Torrevieja. Per la seua banda, les Eres de la Sal, que havien sigut les dependències principals de les salines al port de Torrevieja, van quedar abandonades a partir de 1958. Com que van caure en desús van ser sol•licitades per l'Ajuntament a l'Estat en 1966 amb la intenció de construir-hi un club nàutic.

L'Estat va informar favorablement encara que la cessió al municipi no es va fer efectiva fins a 1997. En l'actualitat, la destinació d'aquest conjunt monumental important sembla que serà molt diferent, encaminat a recuperar part de la història salinera de Torrevieja. En aquesta línia es va inaugurar l'any 2000 una rèplica del desaparegut carregador de la sal, producte de l'Espanya de la Il•lustració, que va ser destruït després de la construcció del moll nou.

El monument està dedicat a José Gómez Velasco, que va ser l'últim administrador de les salines, i a la memòria dels milers de treballadors que, amb el seu esforç, van fer grans les salines i la ciutat.

Projecte piscícola a la llacuna de Torrevieja

Des del principi va preponderar la producció salinera de la llacuna de La Mata davant de la de Torrevieja, la qual cosa feia difícil aconseguir l'arrendament d'aquesta última. Per aquest motiu, el Consell d'Orihuela va decidir aprofitar-la per a la pesca i va demanar autorització per a la construcció d'un canal de comunicació amb el mar. Encara que es va atorgar en 1389, no es va portar a efecte fins a 1482. L'obra va patir diversos retards per l'obstrucció periòdica de l'Acequión durant els temporals i no es va poder acabar fins a 1509.
A vista de pardal és fàcil comprendre per què a la llacuna de
Torrevieja se l'anomena també la Llacuna Rosa. El canal obert, amb una longitud de 1.684 vares castellanes (aproximadament un quilòmetre), permetria la comunicació amb el mar perquè es produïra l'entrada de peixos. Però la mala circulació de les aigües feia que a l'interior de la llacuna s'anara incrementant la salinitat i no es permetera el desenvolupament correcte dels peixos i causara grans mortaldats, com l'ocorreguda en 1578. D'altra banda, l'entrada de les aigües va anar incrementant el nivell de la llacuna, ara convertida de nou en albuferam i açò va acabar afectant les terres contigües, fins al punt de quedar incultes. En aquestes condicions només s'hi va efectuar un únic arrendament, la qual cosa va causar la ruïna del gosat arrendador. En 1758, l'estat d'abandó era tal que la llacuna s'havia assecat completament i el fons havia quedat cobert d'una gran crosta de sal. Aquest any la Corona va pretendre posar de nou al corrent l'albufera però el Consell va declarar que la ciutat no tenia cabals per a sufragar les despeses.

L'assumpte es va concloure amb la reversió a l'Estat de la llacuna, el 12 de juliol de 1759. L'Estat, propietari ara de les dues llacunes, va continuar l'explotació dels recursos saliners de La Mata i per un altre costat va intentar posar de nou en funcionament la llacuna de Torrevieja. Així se li va encarregar a l'administrador de les salines, i se li va ordenar també ocupar-se del “cuidado, gobierno, cobranza de la pesca y recogimiento de la sosa”. Però les dificultats van fer que, de nou, les pèrdues foren superiors als guanys, per la qual cosa es va començar a estudiar la possibilitat d'augmentar la producció de sal posant-la en comunicació amb la llacuna de Torrevieja.

Embarcaments de sal

Des d'època romana, Torrelamata o La Mata, com la coneixem ara, tenia un embarcador propi. Les seues restes es troben al costat d'una antiga torre de final del segle XV, destinada a protegir el moll i alertar de l'atac dels pirates berbers que anys abans havien sigut expulsats d'aquestes terres. Aquesta torre formava part de l'atapeïda xarxa de torres de vigilància que trobem per tot el nostre litoral i estaria en comunicació amb les torres pròximes, com la torre del Moro (al cap Cervera) o la Torre Vella. El moll presenta una base de picapedreria i en ell van quedar esculpides les marques de rodades dels carros que s'acostaven fins allà, una evidència del trasbals mercantil. Es va utilitzar per a l'embarcament de vi i oli, si es jutja per les restes d'àmfores romanes trobades davall l'aigua, a més de per a la sal. Almenys des de principi del segle XVII, hi havia un magatzem al costat de la torre i des d'allà eixia, per exemple, la sal destinada a Nàpols per a provisió reial. Enfront de la torre, també anomenada de les Salines, es va construir un nou embarcador a mitjan segle XVIII. Aquest moll ja permetia el carregament de vaixells de fins a tres metres de calat i va ser utilitzat fins a la dècada dels cinquanta del segle XX.

Molt prop, al cap Cervera, hi va haver un altre embarcador datat en el segle XIV, utilitzat també per a carregar la sal que es distribuïa per la Mediterrània i el nord d'Europa. En aquella època les salines de La Mata eren ja considerades com molt importants, per la qual cosa és possible que es plantejara aquest nou embarcador per al seu embarcament exclusiu, un fet que serà una constant en la història del comerç marítim de Torrevieja. També s'embarcava sal de Torrevieja als ports de Guardamar o Alacant. Al principi del segle XIX va guanyar importància la producció salinera a la llacuna de Torrevieja respecte de la de La Mata, i es va traslladar fins allà l'administració d'ambdues salines. Açò, unit al fet que aquesta part de la costa posseïa una millor rada per a l'atracada dels vaixells, va fer que es plantejara la necessitat d'un nou port a Torrevieja. Mentrestant, es va produir un fet important com és la segregació d'Orihuela en 1820, tot i que tan sols va afectar el nucli urbà. La conveniència d'aquest nou port es va basar també en la voluntat d'exportar la riquesa en productes agrícoles del Baix Segura a través d'un port pròxim. En 1862 s'hi va començar a construir un dic d'abric però el projecte es va susprendre, segons diu la Reial Ordre de 1863, per la falta de pedra. En 1882 es va publicar una llei específica de ports en què s'incloïa l'obra del port de Torrevieja com d'interés general, la qual cosa obligava, en principi, a la seua construcció per part de l'Estat. A pesar d'això, es va pressupostar durant molt de temps i fins a 1913 no van començar els estudis. En aquell moment hi havia ja dos molls menuts, el moll de Minguer, per al tràfic general de mercaderies, i un altre per a ús exclusiu de les salines.Des del principi es va recalcar la conveniència d'un port nou per a Torrevieja perquè era necessari per al comerç de la sal. S'assegurava que les salines de Torrevieja i La Mata eren capaces d'abastir a tota Europa. Es deia que era necessari per a poder competir amb les salines de Santa Pola, la badia de les quals es trobava millor protegida davant dels temporals. El mal temps dificultava molt el procés de càrrega, la qual cosa feia que es desviaren cap a Santa Pola molts vaixells que s'acostaven fins aquestes costes per abastir-se de sal. Però la veritat és que la competència més feroç s'exercia des de salines italianes i angleses i, a pesar de les millores efectuades, l'exportació va descendir a va anar acumulant-se la sal sense vendre de campanyes anteriors. De les 322.451 tones comercialitzades en 1930, es va passar a 177.706 tones en 1931 i va baixar fins a les 162.254 tones en 1936. A pesar d'aquest declivi, els successos turbulents que havien de vindre no van fer sinó retardar nous projectes. Per fi, en 1951, es va donar el vistiplau per a l'execució del nou moll de la sal, encara que els treballs no es van iniciar fins a 1958 i les obres van acabar en 1963. Com a resultat, es va fer possible l'atracada de vaixells mercants majors, de fins a 30.000 tones, ja tenia un calat de 10 metres. En aquell moment ja s'havia fet la concessió de les salines a la Nueva Compañía Arrendataria de las Salinas Torrevieja SA, la qual cosa va millorar molt tot el procés de transport: s'hi va mecanitzar l'apilament, s'hi va reformar el llavador i s'hi va substituir el xicotet tren miner per una cinta transportadora capaç de mobilitzar ara fins a 800 tones de sal cada hora.

El Parc Natural

Les llacunes de La Mata i Torrevieja són declarades inicialment pel govern autonòmic Paratge Natural l'any 1988, simultàniament a la declaració com a Refugi Nacional de Caça. Posteriorment, l'any 1994 es va aprovar el Pla Rector d'Ús i Gestió per al parc i va adquirir llavors la categoria de Parc Natural.

Juntament amb el Parc Natural de les Salines de Santa Pola, del que ja hem parlat, i del Parc Natural d'El Fondo, situat molt a prop, forma un triangle de zones humides de gran importància per a la fauna, especialment les aus, la qual cosa ha sigut reconeguda internacionalment. De fet, igual que ocorria amb les salines de Santa Pola, el Parc Natural de les Llacunes de La Mata i Torrevieja està catalogat com a Zona d'Especial Protecció per a les Aus (zona ZEPA) per la UE, està considerat Lloc d'Interés Comunitari (LIC) i està inclòs en el llistat d'aiguamolls RAMSAR d'importància internacional. Té una superfície total de 3.700 Hectàrees, de les quals 2.100 corresponen a les zones inundades, mentre que la resta correspon als terrenys que envolten ambdues llacunes. D'aquestes, 1.440 Hectàrees es troben a la llacuna de Torrevieja i 700, a la de La Mata. Com ja s'ha explicat, la separació d'ambdues llacunes es va produir en l'anticlinal conegut com El Chaparrar, on ambdues estaven connectades a través d'una canalització artificial i l'aigua es bombava des de la llacuna de La Mata fins a la de Torrevieja.

Ja hem vist que, al seu torn, la llacuna de La Mata està connectada amb el mar a través d'un canal anomenat l'Acequión. Així, aquesta actua com a concentrador, mentre que a la de Torrevieja se'n produeix la cristal•lització i extracció. És important recordar aquesta distinció, ja que fa que la concentració de sal siga molt menor a La Mata i es permeta el desenvolupament d'una flora i una fauna més variada. No obstant això, per a poder viure en aquest entorn, els animals i plantes han hagut de desenvolupar estratègies especials que els permeten créixer en un ambient tan salí, la qual cosa fa que moltes siguen úniques.

De totes, la més característica del parc és l'artèmia salina, un crustaci menut que és capaç de desenvolupar-se en aigües amb una concentració de sal elevada i que constitueix la base de la dieta de moltes altres espècies animals, entre elles el flamenc, que es pot veure tot l'any al parc i que pot arribar a concentracions de més de 2.000 exemplars. L'altra espècie més nombrosa és el cabussó collnegre, que a l'hivern es concentra a la llacuna de La Mata en quantitats superiors als 3.000 exemplars. Altres aus molt abundants són les anomenades limícoles, que reben aquest nom per alimentar-se a la vora llimosa de les llacunes. Entre elles podem veure la camallarga, el bec d'alena, el remena-rocs o el corriol camanegre. També algunes anàtids, com l'ànec blanc o l'ànec collverd, aus marines com el xatrac comú, el xatraquet o la gavina corsa, catalogada en perill d'extinció i que es reprodueix al parc. Una altra espècie amenaçada que tria el parc per a nidificar és l'esparver cendrós, i és un dels pocs llocs de la Comunitat Valenciana en què ho fa.

Al marge de les llacunes, el parc té també una zona de pinnada, així com zones de cultiu, principalment de vinya, que augmenten espectacularment la biodiversitat, amb espècies pròpies d'aquestos ecosistemes: conills, llebres, perdius, rabosots, rates cellardes, torlits, tallaretes, cogullades, etc. Quant a la gestió, aquesta va a càrrec de la Generalitat Valenciana, a través d'un equip tècnic dirigit per un director conservador, responsable tant de la conservació com de la difusió i l'educació ambiental.

Hi destaca la tasca duta a terme en els últims anys per aquest equip, que ha posat en marxa projectes de conservació i millora de fauna que han potenciat sobretot la reproducció de moltes espècies d'aus. Projectes d'educació ambiental i ús públic, com la creació del Centre d'Informació del parc o la xarxa d'itineraris i observatoris, que descriurem més avant.

O projectes de suport i col•laboració amb els “colons”, arrendataris de les terres (patrimoni de l'estat) que encara mantenen viva l'agricultura tradicional. Tota aquesta diversitat d'ambients, el clima, la bellesa dels paisatges i l'accessibilitat i proximitat a un municipi tan turístic com Torrevieja fan que el Parc Natural de les Llacunes de La Mata i Torrevieja siga un dels més visitats de tota la Comunitat Valenciana i una parada obligatòria en la nostra Ruta de la Sal.

L'EXPLOTACIÓ SALINERA
El sistema tradicional

Ja en el segle XVIII, Cavanilles ens descriu així el sistema d'explotació de la sal a la llacuna de La Mata: [Aunque no aparezca comunicación entre el mar y las salinas, se infiere haberla subterránea por los manantiales salobres que se hallan en dicho fondo [...] y sin mas agentes que la naturaleza empiezan á cristalizarse por Mayo, y á principios de Agosto presentan un cortezón de sal tan duro á veces como el mismo mármol. Ví pedazos de un palmo de grueso, y de una vara en quadro, que se conservan sin alteracion despues de 18 años en la torrecita que está frente la habitacion del administrador de la Mata. Perfeccionada enteramente la cristalizacion entran los obreros con hachas, y la van rompiendo en pedazos, que con caballerías conducen á los depósitos y almacenes].

Amb aquest tipus d'explotació “natural” s'havia de deixar com inútil la sal de les vores, bruta per l'arrossegament de les pluges cap a la llacuna i també es rebutjava la del centre, on la profunditat de la conca feia que la crosta de sal fóra més grossa i difícil de partir. Un altre inconvenient és que amb aquest procediment, a més de cristal•litzar-se el clorur sòdic (la sal comuna), també ho feien altres sals no desitjades, com ara sals càlciques o magnèsiques, sulfats, iodurs i bromurs, que atorgaven a la sal un sabor amarg. Les crostes o gleves arrancades se les carregaven els homes “a llom” i amb elles es feien muntons a la vora, tot això sota la direcció d'un mestre de fàbrica. Més tard, la sal es carregava en carros per portar-la fins als magatzems, des d'on es transportava en carretons per a omplir les barcasses amarrades al moll de La Mata. Les gavarres havien de navegar aigües cap a dins, on els esperaven vaixells més grans que estaven fondejats en aigües més profundes esperant omplir els cellers. En època de collita, fins a les salines es desplaçaven treballadors d'Elx, Mutxamel, Guardamar, Crevillent, Elda, Orihuela, Alacant...

A la de Torrevieja s'explotava la sal de la mateixa manera que a la de La Mata, que s'omplia per intrusió marina gra`cias a la proximitat al mar i la baixa cota. Ens diu Cavanilles que la seua sal era amarga i purgant, amb la qual cosa la menyspreava enfront de la de La Mata.
Vista de la llacuna de La Mata i les instal•lacions de
bombament per a transvasar salmorres a la llacuna de Torrevieja. En 1766, després del fracàs de l'explotació piscícola, es va observar que va quallar bastant sal a les vores, per la qual cosa se'n va assajar l'explotació utilitzant l'Acequión per a l'entrada d'aigües. La sal obtinguda va resultar ser de molt bona qualitat i dos anys més tard s'hi van produir els primers embarcaments per la Torre Vella, el punt més pròxim i millor per a l'atracada dels vaixells, com s'ha comentat anteriorment. Amb el temps es va produir el trasllat de l'administració de les salines, de La Mata a Torrevieja. Els motius d'aquest trasllat van ser el cost elevat de la reparació de la seu a La Mata, en que va quedar en mal estat després d'un terratrémol i, sobretot, l'auge de la producció a la llacuna de Torrevieja, amb millors perspectives per a la instal•lació d'un port. Allà es van alçar les Eres de la Sal, un complex format per oficines administratives, magatzems per a la sal i dos molls, un d'ells exclusivament per l'embarcament.

Aires de canvi

De 1841 a 1846 pren en arrendament les salines José de Salamanca, qui ofereix a l'Estat el doble del que fins ara obtenia per la seua explotació. El financer va traure a subhasta pública el servei de barques per a conduir la sal a bord dels vaixells i va implantar algunes millores en el sistema productiu. A ell se li atribueix el canvi del sistema de recol•lecció de la sal “en sec”, amb la qual cosa es mantenia a partir d'aquest moment una làmina d'aigua també durant la collita, la qual cosa permetia la navegació d'uns combois especials de barques on es carregaven les lloses de sal per al transport. També va incorporar al procés el llavat de les sals amb aigua de mar, per a eliminar impureses sense tornar a dissoldre gran part del producte. El negoci va anar bé i sembla que va ser l'inici de la fortuna d'aquest conegut banquer.

Aquesta primera experiència d'extracció sense dessecar la llacuna va ser desenvolupada posteriorment per Sergio Suárez, el mestre de fàbrica del qual va ser José García. Mantenir aquesta capa d'aigua feia possible, a més de la flotabilitat de les barques, mantindre en suspensió les sals no desitjades. La recol•lecció començava al final de juny, quan ja s'hi havia depositat una capa de sal de 5 cm. Les crostes o lloses eren arrancades pels anomenats voltadors, per a la qual cosa s'empraven uns ganxos especials anomenats paletes. Després, el tirador les carregava a la barca que anava darrere. Es formaven trens de barques que eren arrossegats per xics fins a entrar en un canal, posat en marxa també per Suárez, als costats del qual s'obrien unes esplanades grans on els omplidors apilaven la sal. Aquesta sal, anomenada “sal roja” per les impureses en forma d'argiles roges que contenia s'havia de llavar. Per a això s'hi va construir un llavador al costat del canal i una vegada assecada els carreters la portaven després a l'era d'embarcament.

Un altre producte que es produïa en aquell moment era la “sal en grums”, una sal especial que s'obtenia clavant canyes al sòl de la llacuna perquè precipitara directament sobre elles. Aquesta sal estava completament lliure d'impureses i es caracteritzava per la perfecció dels vidres, motiu pel qual es pagava més cara. Es tracta sens dubte d'un precursor de l'artesania dels famosos “vaixellets de sal” de Torrevieja. Aquestos vaixellets, si simplifiquem molt el procés, s'obtenen en introduir en l'aigua salada de la llacuna una espècie de maqueta de vaixell, sobre la qual va cristal•litzant lentament la sal.

A pesar de l'aparença fràgil del vaixellet de sal resultant, aquest es pot conservar perfectament durant molts anys. A partir de 1898, amb l'adjudicació a la societat anònima Compañía Arrendataria de las Salinas de Torrevieja, va augmentar la producció en un 200%. Aquesta societat hi va introduir algunes millores i va permetre arribar a les 273.000 tones anuals de sal. A partir d'aquest moment les barques van començar a desplaçar-se per la llacuna amb l'impuls del vent, ja que tenien una vela quadrada rudimentària, i eren maniobrades per un barquer mitjançant perxes. També en aquella època s'hi va instal•lar un cable d'acer al qual s'amarraven les barques per tornar al canal de descàrrega. El cable era accionat per la força d'una màquina de vapor que podia moure trens de fins a quatre barques carregades amb quatre tones de sal. Així mateix, s'hi van instal•lar quatre llavadors mecànics que funcionaven també a vapor, amb una capacitat de processament de 200 a 250 tones l'hora.

En aqueixos moments s'hi va tendir també el ferrocarril per connectar les salines amb les Eres de La Sal. Aquest ferrocarril tenia dues locomotores de vapor, cent huitanta vagons bolquet i quaranta plataformes vagó per al transport de sacs. Els vagons bolquet eren de fusta amb carcassa de ferro i tenien una capacitat de més de dues tones de sal cada un (2.200 quilos). És obvi dir que tot això suposava un gran aveç respecte del sistema de transport mitjançant carros tirats per cavalleries, tot i que el desapilament de la sal amuntonada a les garberes i la càrrega a les vagonetes seguia fent-se a mà.

El procés es complicava quan la que estava exposada a la intempèrie quedava empedreïda, ja que adquiria la duresa d'una roca i els obrers havien d'utilitzar pics per a desempedreir-la. Es va instal•lar també a les Eres de la Sal un taller de molturació que donava a la sal una textura uniforme que va fer que fóra fins i tot més apreciada. Sobre el moll d'embarcament est, construït en 1776, es va alçar una plataforma de fusta sobre la base de carreu. El moll de les salines o moll de l'Era connectava amb l'era on s'acumulaven grans quantitats de sal, llestes per l'embarcament. Amb la prolongació del ferrocarril miner sobre la robusta bastimentada de fusta arribaven fins a les barcasses que hi havia amarrades al costat esperant ser carregades. Des de l'alt de la bastida, sis metres per damunt del nivell del mar, i a través d'un sistema d'embut o tremuja, s'abocava directament la sal des de la vagoneta fins a la barcassa. Les barcasses de més capacitat carregaven fins a trenta-dos tones.

Després, s'acostaven remant fins als vaixells que hi havia fondejats a un quilòmetre a la badia i es feia el transvasament de la mercaderia a les bodegues en cabassos d'espart o bé amb grua si el vaixell en tenia. Amb aquest sistema es podien carregar fins a 1.500 tones de sal diàries. En aquella època seguia utilitzant-se el moll de La Mata, però les barcasses anaven moltes vegades fins a la badia de Santa Pola, on trobaven un millor abric. Entre 1924 i 1950 es va produir l'arrendament a la Unión Salinera de España (USE), el primer objectiu de la qual va ser la instal•lació d'un taller de molturació per a l'elaboració de les diverses classes de sal que el mercat demandava. S'hi van fer assajos amb trituradors i molins a vapor, però finalment es va optar per motors dièsel per al taller definitiu. S'hi va construir un edifici amb dues naus: en una d'elles es van instal•lar quatre trituradors per a l'obtenció de sal de les classes “Saladura” i “Foment” i en l'altra es van muntar dotze molins de pedra per a les classes “Zero”, “Corrent” i “Extrafina”.

Però la innovació més important es va produir en mecanitzar el procés de recollida de la sal. La màquina nova, dissenyada per tècnics de la companyia es va anomenar “voltadora” per recordar la denominació dels obrers que feien el procés a mà.
La sal s'amuntona a la "garbera" amb l'ajuda
d'una torre apiladora. Es tractava, tot plegat, d'una espècie de vehicle d'avançament equipat amb flotadors, amb un sistema de pales de ferro que anaven trencant la crosta i recollint la sal, amb possibilitat de graduar-ne l'altura. Com a part del mecanisme hi havia elevadores i tremuges que anaven depositant la càrrega a les barcasses que ell mateix arrossegava. Es van emprar per primera vegada en 1928, encara que s'hi va mantenir un equip d'obrers que treballava com antany, fins que en 1930 es va suprimir l'extracció manual. En aqueixos moments s'aconseguia la recol•lecció en uns 100 dies.

Durant aquest temps es va produir una transformació crucial que va obrir una etapa nova en l'aprofitament de la sal de Torrevieja. Es va plantejar integrar les dues llacunes en un sistema únic d'explotació, en el qual la llacuna de La Mata actuaria com a dipòsit calfador, que apujaria la temperatura de l'aigua i n'augmentaria la concentració salina i passaria després la salmorra a la llacuna de Torrevieja, que seria un gran cristal•litzador on collir la sal. Per a això, es va obrir un nou “acequión” en 1907 a fi de portar l'aigua del mar a la llacuna de La Mata.

Aquest canal d'alimentació consistia en una rasa descoberta de 1.400 metres de longitud que partia de les proximitats de l'antic moll d'embarcament de La Mata, per a la qual cosa calia salvar la carretera nacional mitjançant un túnel. El segon pas va ser obrir un segon canal de 2.530 metres, en aquest cas parcialment subterrani, per comunicar les dues llacunes. Com que no hi havia un desnivell suficient entre elles, va ser necessària la instal•lació d'una estació de bombament en 1928.

En acabar les obres s'havia donat forma a un nou circuit de circulació de les aigües. Ara entraven des del mar a la llacuna de La Mata i eren bombades després fins a la llacuna de Torrevieja, per a la qual cosa s'utilitzava l'Acequión que connectava aquesta llacuna amb el mar per deixar escapar les aigües sobrants. Va haver-hi també altres millores que consistien en la remodelació del canal de càrrega de la llacuna, l'adquisició d'una locomotora més, l'electrificació d'algunes instal•lacions, un intent de neteja del fang dels fons i la utilització d'un remolcador per al transport de les barcasses des del moll de la Sal fins als vaixells fondejats aigües endins. En iniciar-se la Guerra Civil, la USE va continuar explotant les salines, encara que davall la supervisió de l'alcalde de la localitat, per ordre del governador civil d'Alacant. La situació s'hi va agreujar i entre el 27 d'abril de 1937 i l'1 d'abril de 1939 el govern de la 2a República es fa càrrec de l'explotació.

Els anys següents van ser difícils per l'escassetat de carburants i de materials de recanvi que impedien el manteniment de les instal•lacions. A la postguerra espanyola es va sumar la guerra a Europa, la qual cosa va anular pràcticament les exportacions de sal. Davant de la falta de combustible adequat va començar a emprar-se gasogen, la qual cosa va disminuir la potència dels motors. Cal destacar que també es va tornar a emprar mà d'obra, però els sous baixos van tindre el mateix efecte que el gasogen en la maquinària i el rendiment era molt baix. En 1943 es va sol•licitar la pròrroga de l'arrendament i la companyia va aconseguir quedar exempta de les restriccions en el consum elèctric, la qual cosa va propiciar una certa recuperació econòmica.

Temps moderns

En 1950 es va redactar un nou plec de condicions per a arrendar les salines que es van adjudicar l'any següent a la Nueva Compañía Arrendataria de las Salinas de Torrevieja (NCAST). Aquest arrendament es va fer en principi per a 30 anys, encara que es va prorrogar i segueix vigent en l'actualitat. En realitat, la concessió va ser aprovada a la Unión Salinera de España S. A., la qual es comprometia a constituir una associació amb les principals companyies salineres d'Espanya. Fruit d'aquest acord va nàixer l'NCAST. D'aquesta nova societat van formar part, d'una banda, l'Estat, mitjançant accions alliberades, i de l'altra, la Unión Salinera de España (52%), Salinera Española (20%), Banco Ibérico (10%), Tomás Maestre Zapata (10%), Salinera Gaditana (10%) i Purasal (2%).

En un primer pla de modernització, entre 1951 i 1970, es van escometre inversions importants sobretot per a condicionar el port de Torrevieja i es va construir el dic de Ponent i un nou moll per a l'embarcament de la sal. En 1956 es va substituir el cable flotant al qual s'enganxaven les barques carregades de sal per ser arrossegades cap a la zona d'apilament per un equip de remolcadors. Aquestos avançaven mitjançant un sistema de rodes amb paletes a l'estil dels primers vaixells de vapor i a ell s'enganxaven les noves barques de fusta amb fons pla que formaven caravanes o rosaris que es denominaven localment “raches”. En les màquines voltadores es van fer també algunes millores però van seguir sent bàsicament les mateixes.

S'hi va introduir un sistema que feia passar les barques per un canal estret enfront dels llavadors de manera que, mitjançant un sistema hidràulic, la càrrega era bolcada directament al llavador. També es va millorar el procés de llavat i es va mecanitzar el procés d'apilat i desapilat de les garberes en adquirir un sistema de torres mòbils que es governaven des d'un lloc de comandament a la part alta. A partir dels anys 60, el mercat interior va començar a demandar sal més fina, seca i que es mantinguera sense empedrir per als salers. D'aquesta manera, l'Estat i la companyia arrendatària hi van escometre la construcció d'una fàbrica per a l'obtenció i l'envasament de sals refinades en 1962 que va inicir la producció en 1965. S'hi van instal•lar nous trituradors així com una bateria de pedres de molí per a obtenir les classes de sal més fines. El transport cap al moll va seguir fent-se mitjançant el ferrocarril saliner, fins que en 1970 és va substituir per una cinta transportadora llarga. Al moll de la sal, els nous equips d'embarcament van permetre carregar el producte directament en vaixells de fins a 18.000 tones. Per a això s'emprava un tub telescòpic que s'introduïa a la bodega i projectava la sal a l'interior, amb un rendiment de dues-centes tones per hora.

Des d'allà, aquesta s'exportava a països tan distants com Argentina, Uruguai, Canadà, Islàndia, Itàlia, els Estats Units, Escandinàvia i Japó, on es destinaven més de 300.000 tones anuals. El contracte d'arrendament nou contemplava també la utilització de salmorres o lleixius mares per a la fabricació de productes químics. D'aquesta manera, en col•laboració amb l'empresa Aprovechamientos Salineros SA, van anar entrant en funcionament les diverses seccions: en 1956 la fàbrica de brom, en 1960 la de sulfat magnèsic, en 1963 la d'àcid bromhídric, en 1964 la de bromur sòdic i bromur potàssic, en 1965 la de bromat càlcic i bromat potàssic i en 1966 la de clorur magnèsic, bromur amònic i àcid bromhídric.

El resultat no va ser del tot bo per la competència de la producció israeliana a la mar Morta i les seccions es van anar eliminant de manera gradual fins quedar totes tancades en 1977. Entre 1960 i 1970 es va incrementar la demanda interior fins al punt d'afectar l'exportació, per la qual cosa es va estudiar la manera d'augmentar la producció. Després de nombrosos estudis i campanyes de prospecció minera, es va prendre la solució d'aprofitar la sal gemma del gran dipòsit del Cabezo de la Sal, al Pinós. Per a això es va construir un conducte de salmorra, una canonada de més de 50 quilòmetres a través de la qual es conduïa la sal del Pinós en forma de salmorra.

El procés d'obtenció de la salmorra era per dissolució del dipòsit salí: es projectava contra la sal gemma un doll d'aigua a pressió, capaç d'anar dissolent-la, i com a resultat s'obtenia una salmorra amb una concentració salina altíssima, molt per damunt de la del mar i pròxima al punt de cristal•lització de la sal comuna. D'aquesta manera, quasi tota la capacitat d'evaporació de la llacuna de Torrevieja s'empraria a cristal•litzar aquest producte i no a anar augmentant progressivament la concentració de l'aigua de mar. Els beneficis que el nou sistema va reportar van ser evidents, ja que es va reduir la dependència de la climatologia i es va augmentar de manera espectacular la producció. Una altra conseqüència molt important és que va permetre allargar el període de recol•lecció fins a 8 mesos, la qual cosa permetia optimitzar els mitjans disponibles sense alterar la plantilla. Els resultats van botar a la vista en la campanya de 1975-1976, en què s'hi va extraure més d'un milió de tones de sal, la qual cosa equivalia a duplicar la producció espanyola. A partir d'aquest moment, la llacuna de La Mata només bombava aigua cap a la de Torrevieja a fi de mantenir el nivell requerit per a la flotació de les barques o per evitar una pujada excessiva de la salinitat, encara que podria suplir una parada ocasional a les instal•lacions d'El Pinós. En aquesta segona fase de transformacions s'hi va produir una altra obra important: la construcció d'un dic des de la vora cap al centre de la llacuna de Torrevieja, de 1.650 metres de llarg per 6 d'ample. La sal es descarregava en aquest dic i era conduïda cap al llavador, que es trobava a la vora, mitjançant una cinta transportadora. Dins del pla de modernització s'hi va renovar la maquinària i es va mecanitzar tot el procés d'apilament i desapilament. També s'hi va millorar el processat de la sal amb molins nous i es va muntar un equip per a incorporar-hi iode, tal com demandava el mercat.

En 1991, Solvay, un grup internacional belga important dedicat a la indústria química i farmacèutica, va adquirir el 61,5% de les accions de l'NCAST, i la resta d'accions van quedar en mans de l'Estat. L'acord contemplava l'ampliació del contracte d'arrendament fins al 2019 i d'ell van quedar fora algunes instal•lacions com les Eres dela Sal. Les principals inversions es van traduir en la divisió de la llacuna de Torrevieja mitjançant una mota.

L'objecte d'aquesta va ser la creació d'una zona d'amortiment davant d'eventuals baixades de la concentració salina per efecte de l'arrossegament de les pluges que garantira part de la collita, encara que les dues mitats estaven comunicades i normalment es produeia en les dues. A partir de 1996, les salines de Torrevieja va patir els avatars del mercat. En aquest mateix any, Solvay va vendre a Salins du Midi et de l'Est ("Salines del Migdia i de l'Est"), que va ser absorbida per la multinacional americana Morton Salt, que al seu torn va ser absorbida també per Rohm Haas. Més recentment, es va fer amb el control el grup francés Salins, saliners de tradició amb establiments a França, Espanya i Itàlia.

Actualment la collita mitjana anual es calcula en prop de 800.000 tones, de les quals 300.000 es destinen al mercat nacional i la resta a mercats estrangers. Sobretot s'exporta a Noruega i els Estats Units, on s'envien més de 50 tipus diferents de sal, però també a Itàlia, França, Dinamarca, Eslovènia, Finlàndia, Grècia, Irlanda, Islàndia, El Marroc, Nigèria, Portugal i Regne Unit. Més del 60% de la producció ix de Torrevieja amb vaixell i la resta s'expedeix per carretera, principalment la que es queda al país. Gairebé tota la producció es ven a granel, encara que es produeixen 154.000 tones de productes envasats.

El Cabezo de la Sal del Pinós
INTRODUCCIÓ
Situació


Parc Natural de Las Llanuces de
La Mata-Torrevieja. El Pinós és conegut per les seues produccions de marbre i vi encara que no molta gent sap que atresora una bona part de la sal que es produeix a la província. El dipòsit més important és al cor del Cabezo de la Sal, una muntanya de morfologia arredonida típica que es troba en els límits provincials d'Alacant i Múrcia. És un cas únic a la província d'Alacant, ja que és l'única explotació de sal mineral o sal gemma i, tot i que va ser aprofitada des de l'antiguitat, ha sigut en temps recents quan s'han conegut les enormes reserves que alberga.

Origen de la sal del Pinós

El terme del Pinós es troba en zones externes de les serralades Bètiques, en una regió àmplia on apareixen afloraments de sals del triàsic (fàcies del Keuper valencià). Afloraments triàsics n'hi ha de tres tipus: dispersos (com els de Villena, Elda, Crevillent, etc.); en forma de xicotetes taques al llarg de fractures (com a Ibi) o afloraments en bloc o diapírics (com el de La Rosa, entre Jumilla i Yecla, els de Múrcia, Castalla o el Pinós a Alacant), la formació del qual tractarem d'explicar. Durant el període triàsic, la dinàmica terrestre originada pel moviment de les plaques tectòniques va afavorir l'aparició de grans depressions en forma de cubetes, en les quals es produïen processos intensos de sedimentació que les anaven omplint.

Van començar a acumular-s'hi dipòsits de tipus detrític, fruit de l'erosió de l'entorn, que alternaven amb la deposició de materials evaporítics. L'origen de les evaporites és el següent: es dóna l'acceptació generalitzada que durant aquest període, fa 250 milions d'anys, es va produir una transgressió marina o invasió oceànica d'aquestes cubetes. Si aquesta cubeta queda després aïllada o desconnectada de la circulació marina general, pot començar llavors un cicle d'evaporació. Com si es tractara d'una gran bassa salinera, s'hi produeix un increment progressiu de la concentració de sals que van depositant-se al fons. Per sort per a nosaltres, el cicle d'evaporació a la cubeta triàsica va quedar incomplet i la concentració no va arribar a superar els 36 o 37º Bé. Si això haguera ocorregut, hauria disminuït la qualitat de la sal, ja que per damunt d'aqueixa concentració haurien precipitat de manera significativa altres sals que no ens interessen, com les sals potàssiques. S'especula que la interrupció de l'evaporació es va deure a la recirculació marina o a una aridesa insuficient per a portar-la fins a les últimes conseqüències.

Siga com siga, el resultat és que tenim un dipòsit enorme de sal format pràcticament per halita o sal comuna. Un argument important a favor de l'origen marí de la sal del Pinós ens el dóna l'anàlisi efectuada pel Departament de Petrologia i Geoquímica pertanyent a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Mitjançant l'estudi de testimonis de sondejos s'ha pogut determinar el contingut en brom de les mostres, xifrat com a mitjana en 115 parts per milió, la qual cosa posa de manifest el caràcter marí de les salmorres originàries del dopòsit. Aquestos sondejos van ser efectuats per Unión Salinera de España, S. A. durant la campanya de perforació que va dur a terme entre 1968 i 1971.

El Cabezo de la Sal

El Cabezo de la Sal és el que es coneix en geologia com un cúpula, és a dir, un relleu muntanyós en forma de cúpula. Vist en planta és aproximadament circular, amb un diàmetre de 3 a 4 quilòmetres, que s'eleva uns 320 metres sobre el pla quaternari que l'envolta quasi en la seua totalitat i amb una altura sobre el nivell del mar de 893 metres. Al seu interior alberga el que s'anomena un cos diapíric salí.
Un diapiro es forma quan les sals depositades en una cubeta d'evaporació absorbeixen aigua, la qual cosa no és difícil, ja que la sal és una substància altament higroscòpica, capaç d'absorbir fins i tot la humitat ambiental. Si açò ocorre, la sal, que té menys densitat respecte de la resta dels materials que l'envolten, adquireix plasticitat i flueix cap a la superfície per efecte de la pressió. El fenomen s'anomena diapirisme i el resultat és la formació d'un cos diapíric. Açò es tradueix, en el cas del Cabezo de la Sal, en un dipòsit enorme de sals, amb unes dimensions de 3.650 metres per 2.850 metres. El cos, que té forma de bolet i és de planta el•líptica, no es veu a simple vista ja que presenta una coberta d'argila, margues i algeps que en algunes parts no supera els 40 m.

El descobriment del dipòsit de sal gemma del Pinós va ser possible gràcies a una campanya d'exploracions geofísiques que es van emprendre en 1967. Per a això es van efectuar sondejos mecànics en una àrea inicial de 800.000 hectàrees que prenia com a nucli la zona de Torrevieja.

LA EXPLOTACIÓ SALINERA
Antecedents

Al principi de segle ja es coneixia de l'existència de dipòsits de sal gemma a la zona del Pinós. L'extracció s'efectuava mitjançant mineria subterrània, excavant galeries fins a arribar a la sal. Entorn del Cabezo de la Sal van coexistir fins a 6 mines en actiu, amb els cridaners noms de Talía, Levantina, Enriqueta, Por si Acaso, No te escaparás y Segunda Terrible. En els anys vint del segle passat, se sap que estaven en producció les mines anomenades Esperanza, Lealtad, Remedios i Segunda Terrible.

La més important va ser aquesta última, ja que tenia una galeria que penetrava uns 60 metres en la sal del nucli, amb una volta de 25 metres i un front de mina en explotació de més de 10 metres. Aquesta mina romania encara en actiu en 1970, encara que estava declarada com a explotació de salines, ja que tenia algunes basses en què evaporaven l'aigua salobre d'un brollador per obtenir també sal. La roca de sal s'extreia de les entranyes de la cúpula i les trituradores actuaven a la boca de la mina.

La sal se servia en pols, granulada o en pedres, segons es destinara a la indústria química, a pinsos compostos o per al consum directe del bestiar, al qual li agrada llepar les pedres de sal ja que és un element indispensable en la seua alimentació. En l'actualitat totes les mines estan clausurades des que en 1973 la Unión Salinera de España SA obtinguera la concessió per a l'explotació.

Campanyes de sondeig

En 1967, en un moment en què es cercaven recursos nous per a ampliar la producció de les salines de Torrevieja, es va emprendre una campanya de recerca minera per valorar els jaciments de sal gemma de la zona. Les àrees amb més possibilitats eren els afloraments triàsics que sorgeixen alineats i segueixen les estructures del sistema muntanyós prebètic. S'hi va fer una perforació exhaustiva de quasi 6.000 metres de sondejos que va donar com a resultat una primera selecció de localitzacions aptes per als objectius perseguits. Es van citar jaciments als termes de Villena, Elda, Ibi i El Pinós, encara que des del principi va destacar aquest últim, per la riquesa en sal i la proximitat a Torrevieja.

L'interés de la companyia arrendatària de les salines de La Mata-Torrevieja es va centrar en el Cabezo de La Sal i va gestionar l'adquisició de les 337 hectàrees que comprén la cúpula, a més de sol•licitar un permís de recerca sobre 163.000 hectàrees de l'entorn. En una primera aproximació es va estimar una reserva de 500 milions de tones de sal gemma, amb continguts en clorur sòdic que variaven del 80 al 85% en algunes zones i del 60% en altres, la qual cosa es tradueix en 350 milions de tones netes de clorur sòdic.

Sistema d'explotació

L'explotació de la sal al Pinós es realitza a través de sondejos, que perforen el Cabezo de la Sal des de la part superior. Amb aquestos sondejos s'arriba al cos central del dipòsit de sal gemma i a través d'ells s'injecta aigua a pressió que va dissolent la roca i obrint cada any una cavitat de dissolució.

L'aigua carregada de sals (salmorra) es condueix cap a uns dipòsits grans on es produeix la decantació de les partícules de terra o altres impureses que puga tindre en suspensió. Des d'allà, és conduïda a través d'un conducte de salmorra, una canonada de quasi mig metre de diàmetre i 52,7 quilòmetres de longitud, fins arribar a la llacuna de Torrevieja.

Anualment s'empra un cabal de quatre milions de metres cúbics d'aigua, la qual s'obté per bombament a través de sondejos perforats a El Rodriguillo, a les faldes mateixes del Cabezo. Aquesta aigua té una salinitat de 6 – 7 grams per litre, la qual cosa la fa inadequada per a altres usos com el consum humà o el reg. S'ha estimat que les reserves de sal considerades com a segures ascendirien a uns 345 milions de tones, encara que en podrien ser 600 milions. El col•lector d'on arranca el conducte de salmorra s'ubica a 590 metres d'altura, la qual cosa li permet creuar la serra de Crevillent per un dels ports en terme d'Albatera, de manera que la salmorra circula per simple gravetat. El conducte de salmorra connecta amb el canal que uneix la llacuna de La Mata amb la de Torrevieja i descendeix fins als 20 metres sobre el nivell del mar que té el fons de la llacuna de Torrevieja.

La canonada té una capacitat màxima de 22 litres per segon,
Mitjançant caps de bombament es pot
projectar aigua a pressió sobre el cor
salat del Cabezo i recollir la salmorra
resultant. transporta salmorres amb una concentració salina de 21,5º Bé, la qual cosa equival a 270 grams de clorur sòdic o sal comuna per litre. Les salmorres procedents de la dissolució de la sal gemma del Pinós, s'incorporen així a les salines de Torrevieja i això ha beneficiat en gran manera la producció.

D'una banda, serveixen per a amortir dilucions eventuals a la llacuna causades per les precipitacions, i d'un altra, permeten compensar l'acumulació progressiva de sals magnèsiques i altres que es produeixen paral•lelament durant el procés de cristal•lització de la sal comuna. Tot això ha fet possible doblar amb escreix la producció de sal en el que hui és el complex saliner més gran d'Europa. A les instal•lacions del Pinós es treballa en règim continu i para únicament al gener i febrer, condicionat pel calendari d'extracció a Torrevieja. Aquest temps s'aprofita per revisar i reparar els equipaments, ja que pateixen un gran desgast pel contacte amb els lleixius.