Senders / Santa Pola / Les salinas de Santa Pola
   
Itinerari|La ciutat|Història, festes i tradicions|Infraestructures|Les salinas de Santa Pola

INTRODUCCIÓ
Situació

Les salines de Santa Pola s'estenen al sud del nucli urbà, travessades per la carretera nacional N-332, i estan situades entre els termes municipals de Santa Pola i Elx. Estan protegides des de 1988 com a part del Parc Natural de les Salines de Santa Pola pel seu valor natural. Per implantar-hi l'activitat salinera es van aprofitar les restes de l'antiga albufera d'Elx, que s'obria a la dadia de Santa Pola, per ser una zona amb una cota molt baixa respecte al mar, la qual cosa permetia utilitzar l'aigua marina per a l'extracció. En l'actualitat operen dues explotacions grans, a les quals en el passat se'ls en va sumar una altra, de menor extensió, ja desapareguda.

Origen i evolució geològica

L'origen de les Salines de Santa Pola es relaciona amb l'evolució geològica d'una conca àmplia coneguda com a Sinus Ilicitanus. Els límits d'aquesta conca eren, pel nord, la serra de Crevillent i la seua prolongació muntanyosa fins a L'Altet, les serres de Callosa i Orihuela per l'oest, les serres de Santa Pola i El Molar per l'est i pel sud, la falla per on discorre el riu Segura, al costat de la serra del Moncayo, a Guardamar. Es tracta d'una àrea subsident des del període Plistocé, és a dir, una zona que s'està enfonsant des de fa 1,8 milions d'anys i que probablement encara ho faça en l'actualitat. Tot aquest sector que s'enfonsa enfront de la costa va ser envaït per la mar i es va formar un golf en què desembocaven els rius Segura i Vinalopó. Açò va determinar, fins als nostres dies, el caràcter salí dels sòls de bona part de la zona i la proximitat del nivell de les aigües subterrànies o el nivell freàtic a la superfície.

Durant el període quaternari, l'acció dels vents dominants i la dinàmica marina van ser els agents responsables de la construcció de dues barres arenoses que van anar tancant el golf. Primer, durant el plistocé superior, s'hi va generar un cordó litoral, que rep el nom de barra o restinga. Aquest cordó es va formar a partir dels materials que anava aportant el riu Vinalopó i que eren després redistribuïts per l'onatge. En aquells moments, el que hui coneixem com a serra del Molar, juntament amb la Marina, era una illa que modificava amb la seua presència els corrents marins locals i afavoria el dipòsit de materials: és el que es coneix com a “trampa de sediments”. L'altra restinga es va formar en una època més recent, durant l'holocé. Va ser llavors quan el corrent marí dominant va canviar de sentit i va passar a tindre un component sud-nord. Els corrents traslladaven en aquesta direcció les aportacions del riu Segura, el qual, com que veia obstaculitzat el seu avanç pel cap de Santa Pola, va acabar dipositant-hi la càrrega sedimentària. Així es va formar un altre cordó dunar que es va desenvolupar i va creixer paral•lel a la línia de costa. Amb tot això, el que va ocórrer és que el golf es va anar tancant i aïllant de la mar i va passar a convertir-se en una gran albufera. Sobre aquesta restinga fòssil s'hi van instal•lar amb posterioritat els camps de dunes actuals, pels qual es coneix a Guardamar del Segura i quearriben fins a les salines del Pinet.

Alhora que s'hi va produir el tancament de la conca, aquesta va començar a omplir-se, durant el període quaternari. Els materials provenien de l'erosió dels relleus circumdants, fonamentalment a través de les avingudes de les rambles que busquaven les zones més baixes. Però, el farcit més important es va produir amb els materials provinents dels rius Vinalopó i Segura. Ambdós rius són considerats de caràcter “espasmòdic”, és a dir, que estan caracteritzats per tindre períodes d'estiatge llargs als quals succeeixen episodis de pluges intenses que produeixen grans avingudes, que, al seu torn, arrosseguen una gran quantitat de sediments. Però, no obstant això, la major part de l'evolució de la zona no es va produir per aquest procés geològic, sinó per l'acció de l'home, com tractarem d'explicar.

Evolució històrica

L'any 520 a.C., el poeta Rufo Festo Avieno ens parla en la seua obra “Ora Marítima” d'un immens mareny per on discorre el riu Theodorus. Es referia sens dubte al riu Segura, encara que alguns historiadors han identificat el mareny com la mar Menor. Tenint en compte que aquesta es troba a quasi 40 km al sud de la desembocadura del riu, el més probable és que parlara en realitat de l'antiga albufera d'Elx. En aquests moments ja es percebia clarament que el procés de rebliment havia sigut més accentuat al sud de l'albufera, al sector més pròxim al riu Segura, pel seu major poder d'arrossegament. Per la seua banda, El Molar continuava sent en aquells moments una illa envoltada d'un mareny salat. Durant la presència dels romans a la zona, i potser abans, l'home va començar a participar d'aquest procés de dessecació progressiu. De fet, s'hi va construir una xicoteta xarxa de séquies i partidors de la qual ens parla l'historiador Plini.
Des de la torre sentinella d'Escaleres es podia advertir la
presència de pirates a la costa, que utilitzaven l'illa de
Tabarca como a refugi. Aquesta xarxa per al reg va ser ampliada i perfeccionada posteriorment pels àrabs, segons els escrits d'Al-Udri, en el segle XI.

Al final del segle XIII, després del traspàs de les comarques del sud de Castella a Aragó, les obres van cobrar una certa envergadura en excavar-se nombrosos solcs per a facilitar el drenatge del mareny. Però les crescudes i els desbordaments periòdics del riu Segura arruïnaven en poc de temps l'esforç de mesos i entre 1250 i 1260 moltes terres van recuperar la seua antiga condició de marjal. Açò no va impedir que la tasca continuara, a causa de la política de bonificacions que oferia les noves terres cultivables als qui hi havien treballat.

Fins a aquell moment, el manteniment de les condicions d'albufera havia tingut molt a veure amb el poder d'arrossegament reduït del Vinalopó en comparació amb el Segura. Però les coses van canviar amb la desforestació progressiva que van experimentar els marges del Vinalopó. Tenint en compte les característiques litològiques de la seua conca hidrogràfica, composta per materials triàsics erosionables fàcilment, el procés es va accelerar. Amb l'ajuda de les aportacions sòlides del Vinalopó i el desenvolupament dels peus de mont de la serra del Molar, s'hi va produir un fet definitiu: la separació entre la zona de l'albufera d'Elx, que després es va convertir en les salines de Santa Pola, i la zona que després va ser l'origen dels embassaments d'El Fondo. Un mapa de Cassaus de l'any 1693 encara mostra un ramal afluent del riu Vinalopó, el qual connectava amb el riu Segura en el tram entre Rojales i Guardamar i discorria per una zona d'aiguamolls. En aquest mapa, l'albufera encara mantenia una extensió considerable i apareixia la torre sentinella del Tamarit, que hui ha quedat dins d'un dels dipòsits concentradors de l'empresa salinera de Braç del Port. Aquesta torre custòdia el que va ser l'entrada a l'albufera i forma part del sistema defensiu de torres d'alerta primerenca que trobem per tot el litoral alacantí a partir del segle XVI, juntament amb les del Far, Escaletes o la desapareguda torre del Pinet, com s'ha comentat anteriorment. La que es trobava més al sud era aquesta última, la torre del Pinet, de la qual només es conserva la base a la platja que porta aquest mateix nom, al costat del solar que va ocupar el quarter de la Guàrdia Civil. Des de totes es podia avisar els habitants d'Elx de la presència de moros a la costa, ja que els senyals de fum durant el dia i les fogates que il•luminaven la nit podien ser detectades des de les torres de Ressemblanc i Vaïllos, ja a l'interior.

Al principi del segle XVIII, concretament a l'abril de 1715, el bisbe de la llavors diòcesi de Cartagena-Múrcia, el senyor Luís de Belluga i Moncada, va sol•licitar la donació, per al seu “sanejament”, d'un sector ampli de saladars i marjals al nord del riu Segura. La sol•licitud es va fer a l'ajuntament d'Orihuela, ja que s'estenia fins ací el terme municipal, i va aconseguir la cessió de 25.000 tafulles. En 1720, el ja cardenal Belluga va obtenir en condicions semblants13.000 tafulles més de la vila de Guardamar i, en 1723, unes altres 2.000 tafulles confiscades al marqués de Rafal. En total li van ser cedides 40.000 tafulles, la qual cosa equivaldria a quasi 5.000 hectàrees. El propòsit de Belluga era convertir aquestes terres pantanoses en terrenys cultivables i millorar les condicions de vida de les poblacions pròximes. Aquestes es veien afectades periòdicament per malalties com el paludisme o afeccions oculars, a causa de l'estancament de les aigües. Així, progressivament, s'hi va anar obrint tota una xarxa d'assarbs per al drenatge i es va emprar la terra extreta per a elevar el nivell de les porcions amb cotes més baixes, alhora que s'ampliava el sistema de séquies per al reg des de l'horta oriolana.

Una altra actuació molt important duta a terme en el segle XVIII va ser la del marqués d'Elx a la bassa Llarguera i aiguamolls,coneguts en conjunt com a Carrizales, on es van obrir xarxes de drenatge que desguassaven cap a l'albufera. Amb tot això, un segle després de Cassaus, en els mapes de l'insigne botànic i geògraf valencià J. A. Cavanilles, es constatava la transformació de la zona fins al punt que es van modificar els llits dels rius. Va desaparéixer el ramal del Vinalopó que desembocava a Rojales i es va quedar sense eixida natural a la mar, motiu pel qual va haver de ser conduït a través d'un assarb cap al que quedava de l'albufera. Al final del segle XIX i principi del XX, van començar les obres de transformació que la van convertir finalment en el que hui són les salines de Santa Pola. En temps encara més recents, a partir de 1940, primer l'Institut Nacional de Colonització (INC) i després l'Institut de Reforma i Desenvolupament Agrari” (IRIDA), es van proposar continuar l'obra iniciada per Belluga, que afectava principalment l'entorn del que hui és el Parc Natural d'El Fondo, per la qual cosa no ens estendrem en aquest sentit.

En els anys 70 del segle XX, a causa, en part, de la baixa producció dels cultius, s'hi va produir una transformació de signe contrari, amb l'obertura de tolles noves per part de particulars. En aquestes tolles es produïa l'aprofitament cinegètic de les aus aquàtiques i, secundàriament de la pesca i s'empraven els cabals d'alguns assarbs de drenatge per a inundar els terrenys. L'any 1987 hi va ocórrer un succés molt significatiu, ja que es va desbordar el riu Segura i va deixar davall l'aigua els terrenys que tant havia costat sanejar. Aquest fet, que evidentment va ser una catàstrofe per a l'home, ens va permetre rememorar per uns dies el que va ser la gran albufera del sud d'Alacant. Aquest mateix any, el govern estatal va aprovar el Pla de Defensa d'Avingudes de la Conca (Reial Decret Llei 4/1987 de 13 de novembre), amb el qual se li va donar al llit més capacitat d'absorció de cabals. La construcció de nombroses preses i la canalització des de l'anomenada "contraparada” fins a Guardamar semblar haver eliminat la possibilitat que el riu torne a ocupar aquestes terres.

Aprofitaments tradicionals

El que hui ens ha arribat de l'albufera d'Elx és el resultat de l'acció secular de l'home en aquest espai. Els agricultors medievals incrementaven les rendes escasses recollint canyís i juncs, que eren, per exemple, el germen de la indústria d'estores a Crevillent. També s'hi recol•lectaven soses i altres plantes pròpies del saladar per a la fabricació de tints, sabó i alguns fàrmacs. A més, pescaven i caçaven en una zona molt propícia per l'abundància d'aus, tal com fa constar el príncep Juan Manuel al seu Libro de Caza, escrit en 1325: [En elche avezes recude la garça a la ribera e ay algunas anades e ay muchas gruas e muy buen lugar para las caçar […] et en los armajales, et en las lagunas çerca el puerto de santa pola, ay muchas garças et muchos bitores […] Et en albadera, en todos estos lugares dichos ay muchas garças e muchos bitores […] Et a las oriellas destos armajales contra crivillen, á las vezes, falla omne ánades en lugares que las pueden caçar con falcones].

En els segles posteriors va cobrar importància l'obtenció de sosa o barrella (carbonat sòdic) a partir de plantes denominades per aquest motiu soseres o barrelleres. Són espècies que creixen espontàniament als saladars, aquelles terres emergides per la progressiva reducció de l'albufera, encara que hi ha constància que fins i tot s'hi van arribar a sembrar. Aquestes es recollien i es cremaven lentament en uns clots grans, de manera que anaven desprenent el suc carregat de sal que havien acumulat a les fulles i les tiges. Aquest líquid cristal•litzava després al fons i adquiria una consistència dura. La pedra de sosa que s'hi obtenia era transportada a unes quantes fàbriques de sabó que van haver a Elx, ja que n'era un ingredient fonamental. La barrella d'Alacant va cobrar fama i era exportada a tota Europa. De camí cap al port d'Alacant és normal que els carros anaren perdent part de la càrrega i hi eixaren un rastre de cendres, motiu pel qual aquest camí va rebre el nom de Vereda de Sendres (sendres = cendres), denominació que encara perdura. En 1787, el químic francés Nicolás Leblanc va descriure un mètode per a l'obtenció de sosa càustica a partir de la sal comuna, la qual cosa va motivar el declivi d'aquesta indústria. Actualment, continua la caça als vedats que hi ha a ponent del parc, encara que cobra importància la piscicultura. S'hi inunden zones àmplies, per a la qual cosa s'utilitza l'aigua d'avenament que transporten els nombrosos assarbs que creuen l'espai, la qual cosa atrau una gran quantitat d'aus aquàtiques. Al mateix temps s'hi busca una rendibilitat en la piscicultura extensiva, sobretot de la llissa (Mugil sp.), tot i que també s'hi captura l'anguila (Anguilla anguilla) per tal d'aprofitar cost de manteniment baix d'aquest tipus d'instal•lacions. Però el tema que ens ocupa, l'explotació de la sal a les salines marítimes de Santa Pola, va començar al final del segle XIX. No hem de descartar un aprofitament més antic de la sal a Santa Pola, encara que tampoc en tenim certesa. Cal comentar que, per a la implantació de la indústria actual, va caldre la transformació del sector més pròxim a la costa de l'albufera primitiva, com després veurem.

EL PARQUE NATURAL DE LAS SALINAS DE SANTA POLA

Les salines de Santa Pola van ser declarades Parc Natural l'any 1994, encara que l'any 1988 ja havien sigut declarades Paratge Natural de la Comunitat Valenciana. Tenen una superfície total de 2.469,7 Ha, situades entre els termes municipals de Santa Pola i Elx, que s'estén per una franja litoral i penetrant cap a l'interior. El parc comprén la totalitat de les explotacions salineres existents, una sèrie de tolles d'aigües salobres situades a l'oest, dedicades a la caça i la pesca, així com una zona litoral interessant amb un cordó de dunes i platges naturals. També hi ha una xicoteta superfície de terreny agrícola.

Aquesta varietat d'ambients es tradueix en una biodiversitat elevada, que converteix aquest parc en un lloc únic. Aquesta importància ha sigut reconeguda a tot el món, ja que ha sigut inclòs en el llistat RAMSAR d'aiguamolls d'importància internacional. També està catalogat com a Zona d'Especial Protecció per a les Aus (zona ZEPA) per la Unió Europea i com a LIC o Lloc d'Interés Comunitari. És impossible descriure en aquestes poques línies tots els valors naturals que posseix el parc, a causa de la gran varietat d'espècies de flora i fauna que hi podem veure en funció de la zona en què ens trobem. A la zona litoral i de dunes podem veure espècies vegetals escasses com el barrot (Ammophilea arenaria), rèptils com el llangardaix ocel•lat o la serp blanca, mamífers com la musaranya, la rabosa i el conill i aus com el corriol camanegre. Als terrenys inundats, tant les basses salineres com les tolles interiors d'aigües salobres, és poden veure infinitat d'aus aquàtiques, perfectament adaptades a aquest medi i fàcils d'observar. De totes elles destaca, sens dubte, el flamenc. És un verdader símbol viu de les salines que es pot veure descansant o alimentant-se tot l'any. En un mateix lloc poden arribar a concentrar-se de vegades més de 8.000 exemplars. Una altra espècie particularment important és el xarxet mambrenc, una espècie d'ànec que es troba catalogada en perill d'extinció i que acudeix al parc per reproduir-se. A més de totes aquestes també se'n poden veure moltes altres, com el bec d'alena, la camallarga, l'ànec blanc, l'ànec cullerot, ànec collverd, l'arpella vulgar, el xatrac comú, la fotja, la gavina corsa (també en perill d'extinció), etc.

Al marge de les aus, una altra espècie de gran interés, per trobar-se en perill d'extinció, és el fartet, un peix d'aigües continentals salines que troba al parc un dels seus últims hàbitats òptims. La vegetació també té una gran importància i hi ha espècies escasses i, fins i tot, endèmiques del parc, com és el cas del limonium santapolensis, o barrella santapolera, pròpia de terrenys de saladar. La gestió d'aquest Parc Natural la du a terme la Generalitat Valenciana i té un Centre d'Informació i Interpretació situat al conegut Museu de la Sal (Tel.: 96 669 35 46).

En els últims anys, la tasca de l'equip de gestió s'ha traduït en una major difusió i revaloració del parc, el desenvolupament de projectes d'ús públic i de conservació i una col•laboració més estreta amb els propietaris. Fruit d'aquest esforç són, per exemple, el Museu de la Sal, les campanyes d'educació ambiental, el projecte de recuperació del xarxet marbrenc, que ha convertit les salines en un dels pocs llocs de cria de l'espècie, o els itineraris ambientals que es descriuen més avant, amb els quals podem conéixer de prop les característiques d'aquest aiguamoll tan important.

L'EXPLOTACIÓ SALINERA
Introducció

És difícil de moment poder trobar indicis d'una activitat salinera sistemàtica i organitzada abans del final del segle XIX. És molt probable que hi haguera un cert aprofitament de la sal en època romana, atenent al fet que a la zona va existir una factoria important de saladures durant aquella època. En aquesta factoria se salava el peix per conservar-lo, sobretot la tonyina capturada a l'almadrava que es calava a la zona del cap. Sabem que va existir una altra almadrava a l'illa de Tabarca, encara que només en coneixem el funcionament a partir de 1770, poc després d'instal•lar-s'hi els pobladors, procedents de l'illa tunisiana de Tabarka. A la factoria de saladures de Picola també es produïa la salsa de peix que els romans denominaven garum, ja comentada. Ambdós processos, la saladura i la preparació de salses, requerien quantitats grans de sal. Cal recordar que es necessiten nou quilos de peix per un de sal per a elaborar aquest garum. La troballa de vaixells enfonsats enfront de les costes de Santa Pola, carregats amb àmfores romanes destinades al transport d'aquests productes, testifica la importància d'aquesta factoria i l'activitat del Portus Ilicitanus.

Respecte a l'edat mitjana, hi ha estudis dels segles XIV i XV sobre l'antiga governació d'Orihuela, de la qual formava part Elx i, consegüentment, el “Lloc Nou de Santa Pola”. En aquestos estudis només se citen establiments dedicats a la producció de sal als termes municipals actuals d'Orihuela, Torrevieja i San Miguel de Salinas. En el segle XVIII es mencionen embarcaments de sal a l'ancoratge de Santa Pola, encara que no s'hi diu res de l'explotació d'aquesta. Tampoc no s'observa cap compartimentació de l'albufera en el plànol alçat en 1876 per la Comissió Hidrogràfica.

Per tant, només podem assegurar l'existència de salines, tal com les coneixem en l'actualitat, des del final del segle XIX, quan es concedeix als propietaris de les salines de l'albufera d'Elx, per Reial Ordre de 10 d'agost de 1893, la construcció d'un moll a la platja del Pinet.
Restes d'una barcassa antiga per al transport de sal
fins als vaixells fondejats a la badia de Santa Pola. Aquest moll serviria com a embarcador de la sal per a les que en aquell moment es coneixien com a salines del Pinet. Quatre anys després es va concedir igualment la construcció d'un altre moll embarcador a la platja del Tamarit, aquest per a usar-lo les salines de Braç del Port. Hi ha un informe previ realitzat en 1890 per un enginyer d'obres públiques per a la rectificació dels llits que conduïen cap a les albuferes d'Elx i Alacant, on res es diu de l'existència de salines. Això ens permet concretar encara més l'inici de l'explotació salinera i situar-lo després de maig de 1890, data de l'informe de l'enginyer Juan Miró i abans de juliol de 1892, quan se sol•licita la construcció del primer moll.

L'establiment d'aquesta activitat a Santa Pola es basa en unes condicions del tot favorables. D'una banda hi ha la proximitat a la font de sal, l'aigua de mar. Al mateix temps, es disposa també d'un terreny pla i poc elevat sobre el nivell de la mar, la qual cosa en permet la inundació amb un consum energètic mínim. A més, el substrat eo conformen argiles de mareny, la qual cosa assegura la impermeabilitat de les basses excavades directament al terreny. Finalment, els dos elements necessaris per a l'evaporació de l'aigua a les basses, el sol i el vent, estan assegurats a la costa mediterrània i és el principal motiu pel qual no s'han establert salines com aquestes al nord del continent europeu i s'ha d'importar el producte. Amb tots aquests elements a favor, al final del segle XIX i principi del XX s'hi van instal•lar tres explotacions salineres: la de Múrtulas, Braç del Port i Pinet-Bonmatí, que són conegudes pels santapolers més majors com “es primeres”, “es segones” i “es terceres”, en funció de la seua proximitat al nucli urbà de la vila.

Salines de Bonmatí

Aquesta explotació salinera és la més antiga i es coneixia inicialment com a salines del Pinet. El canvi de denominació es va produir, sens dubte, amb la compra de les salines per part de José Bonmatí Más, encara que la major part del temps ha sigut la Unión Salinera de España, S. A. l'encarregada de produir sal a les 475 hectàrees. En un principi, l'aigua es prenia directament a través de la gola de desguàs de l'albufera.

Això provocava l'entrada d'aigua dolça mesclada amb la de la mar i perjudicava la producció. Però en 1906 es va concedir a José Bonmatí l'obertura d'un canal independent per a alimentar les salines directament des de la mar. No obstant això, la proximitat del canal nou a la gola de l'albufera continuava produint l'entrada d'aigua dolça, per la qual cosa es va caldre la construcció d'una presa nova. Pel juny de 1910 es va aprovar la construcció d'un altre canal un poc més lluny de la desembocadura i es va solucionar el problema.

Aquestes salines tenien quatre circuits de circulació de les aigües, dos de majors i altres dos de menors. Un dels considerats menors tenia una entrada pròpia d'aigua molt a prop de les restes de l'antic moll per a l'embarcament de la sal i, tot i el seu curt recorregut, és, en si, un circuit complet que permet obtenir la sal en cristal•litzadors propis. Aquest circuit menor va ser deslligat de la producció quan va ser venut a la Generalitat Valenciana en 1994 i va passar a ser de titularitat pública. Els altres circuits s'alimenten des de l'entrada principal, que condueix l'aigua de mar fins una bomba que l'eleva un metre i és després distribuïda pel circuit menor de “La Torreta” i els dos majors. Aquestos, anomenats “de la Real” i “de la Raspa”, flueixen en un principi separadament, però després ajunten les aigües als concentradors, abans de passar als cristal•litzadors. A les basses on es produeix la cristal•lització és on es para, evidentment, la màxima atenció. Estan protegides de l'entrada d'aigüa dolça que podria ser arrossegada per les pluges des de la perifèria mitjançant una trapa excavada al seu voltant. Així mateix, les parets de les motes o dics es protegeixen amb murets de pedra obtinguda d'una pedrera molt pròxima situada a la part de la finca que ara és de propietat pública. Amb el reforç de les vores es tracta d'evitar que, per acció de l'onatge, el vent o les pluges, s'erosionen i s'espatlle la sal si cau fang al cristal•litzador. Una vegada arribada l'època de la collita, es buida l'aigua que queda als cristal•litzadors per permetre l'entrada de la maquinària i recollir la sal. Les salmorres, que superen els 29,5º Baumé són abocades directament a la mar, ja que per damunt d'aquesta concentració es produeix la precipitació de les sals de magnesi, de sabor amarg. Si la concentració és inferior, es poden reciclar les aigües sobrants dels cristal•litzadors i enviar-les de nou al circuit. Al principi del segle passat, la collita de la sal es feia d'una manera totalment manual, per a la qual es requeria una mà d'obra abundant. Els obrers utilitzaven eines primitives que, moltes vegades, eren semblants a les que s'usaven per a cultivar els camps. Algunes d'aquestes eines les podem veure actualment exposades al Museu de la Sal de Santa Pola. La sal en brut, que era recollida amb tant d'esforç, es transportava fins a l'era mitjançant un sistema de rails i vagonetes d'inspiració minera on s'apilava perquè s'assecara. Els homes treballaven a fons per moure les vagonetes i agarrar-les mitjançant uns ganxos especials fins que formaven combois pesats de què tiraven amb força les cavalleries. Aquesta salina tenia la gran sort de tindre un pou d'aigua dolça dins de la propietat, la qual cosa permetia donar de beure als animals.
El caseriu de les antigues salines del Pinet forma un
conjunt evocador al costat de la mar. Des de l'era es prolongaven les vies fins a “El Mollet”, un embarcador amb estructura de fusta construït a la platja. Des d'allà es carregava la sal en barcasses grans, també anomenades “gavarres”. El sistema axiforme de les vagonetes permetia inclinar un poc la cubeta per facilitar la càrrega de les barcasses que hi havia amarrades a un costat del moll. La necessitat de disposar de més profunditat per permetre l'atracada de vaixells cada vegada més grans i les perspectives de construcció d'un moll comercial al port de Santa Pola, van propiciar l'abandó del pantalà propi en 1974. Aquest va romandre en peu fins el 28 de desembre de 1982, any en què un temporal extraordinari va arrancar l'estructura de fusta. La tempestat va batre amb força contra la platja del Pinet i també va causar danys a les dues gavarres velles que hi havia varades a les proximitats.

Temps després, alguns desaprensius, desconeixedors segurament del valor testimonial d'aquestes embarcacions, es van encarregar d'anar desballestant-les per aprofitar-ne la fusta. L'any 2004, després d'un intent de reparació in situ, la que es trobava en millor estat va ser cedida a l'Ajuntament de Torrevieja per restaurar-la. Hui en dia, mitjançant l'ús de maquinària especial, es recullen amb facilitat fins a 30.000 tones de sal a l'any, la qual és destinada majoritàriament a la indústria o com a mètode per a evitar la formació de plaques de gel a les carreteres. L'època de la collita es prolonga durant els mesos de setembre i octubre. En el pla empresarial, hem de dir que en 1989 la Unión Salinera de España va ser adquirida per la multinacional belga Solvay, dedicada, entre altres camps, a l'elaboració de productes químics. Pocs anys després, en 1996, va ser comprada per Salins du Midi (Salines del Migdia), integrada en el grup francés Salins, el seu propietari en l'actualitat.

Salinas de Braç del Port

Posteriorment, a les Salines del Pinet, es van posar en marxa les salines marítimes de Bras del Port S. A. (Bras = Braç ), amb Manuel González Carbajal com a impulsor. Els treballs per a condicionar el terreny van començar en 1900, encara que van durar diversos anys a causa, sens dubte, de la gran extensió que es volia posar en producció. Es va haver de donar forma a les basses salineres i alçar murs de contenció i compactar l'argila dels fons per impermeabilitzar-los. També es va parar una atenció especial a aïllar els llits de drenatge que travessen la propietat i evitar així l'entrada d'aigües dolces als estuaris salins.

La primera collita va tardar un poc a arribar i va ser de 7.000 tones. Cent anys després, gràcies a l'esperit emprenedor del director i propietari actual, Miguel Cuervo-Arango i Caso de los Cobos, aquesta salinera s'ha convertit en una de les de major producció de tota la Mediterrània i ha aconseguint collir 120.000 tones a l'any des de la temporada de l'estiu de 2000.

Per al bombament de les aigües s'ha passat de les sénies amb tracció animal del principi del segle XX a bombes modernes, les quals permeten controlar millor els fluxos d'aigua. L'esquema de circulació de les aigües és complex: hi ha sis circuits parcials, encara que tots s'inicien en quatre concentradors, el PR1, el Charcolis o PR2, los Calderones o PR3 i el conjunt PR4-PR5. Des d'aquests concentradors l'aigua passa després als cristal•litzadors. Durant el seu recorregut, per l'efecte del sol i l'acció del vent, l'aigua de mar es va evaporant i les sals es van concentrant, fins que arriba un moment en què aquesta precipita al fons, tot i que seria més correcte dir que cristal•litza. La idoneïtat del clima fa que hi haja 150 dies de cristal•lització a l'any, amb la qual cosa s'aconsegueix una grossària mitjana de la crosta de sal de 15 cm. El procés ens l'explica amb detall el director, encara que s'inclou en un altre apartat d'aquest llibre que ens serveix de model per a il•lustrar l'obtenció o el benefici de la sal comuna en una salina marítima mediterrània típica. En la història d'aquesta salinera es poden diferenciar clarament dos períodes: una primera etapa en què es feia tot manualment (1900-1972) i una segona etapa de mecanització (a partir de 1972).

Durant el primer període, el sistema d'explotació era semblant al descrit per a les salines de Bonmatí. Els homes trencaven de maners manual la crosta de sal i s'empraven també vagonetes per al transport posterior cap a l'era. També hi havia a la platja, enfront de la zona d'apilament, un moll per a l'embarcament de la sal on tradicionalment se n'aprovisionaven els pescadors de Santa Pola quan eixien a la pesca de la cavalla. Les restes del moll antic encara podien apreciar-se a la platja del Tamarit fins a l'estiu de 2005, però van ser desmantellats per la Direcció General de Costes. No obstant això, sí que romanen al lloc les restes d'una barcassa antiga i hi ha un projecte per a la seua recuperació i aprofitament com a museu de lloc tenint en compte les innegables possibilitats educatives i de recreació, com veurem més tard.

La segona etapa va començar sent un desastre, ja que els tractors enfonsaven la sal en el fang i treien molt poca sal i amb mala qualitat. La solució que se li va donar a aquest problema va ser la de concentrar la circulació dels vehicles per damunt de la sal sense recollir i formar llavor una “carretera natural”, com li agrada dir al senyor Miguel. Hi va caldre també l'adequació dels vials entorn dels cristal•litzadors per a permetre la circulació de vehicles de transport grans, però finalment la millora va ser espectacular i es va passar de recollir 240 tones al dia a 2.000.

Un altre dels problemes que tenia la salinera era que les basses on es recull la sal estaven a ponent de la carretera N-332 i l'era d'apilament, a l'altre costat.
Miguel Cuervo-Arango ha sigut artífex de la
modernització de les salines de Braç del Port. Per a solucionar açò, en 1974 es va instal•lar una cinta transportadora sobre la carretera, a causa de l'augment de trànsit que estava experimentant aquesta via, sobre tot a l'estiu, que coincideix amb l'època de la collita. La cinta condueix la sal per damunt de la carretera nacional fins a l'apilador, que va ser dissenyat per Gerardo Solís en 1934, qui va ser, a més, el director de les salines entre 1911 i 1972. Aquest funciona desplaçant-se per un carril central que crea dos muntons grans allargats, un a cada costat. Hui en dia, aquest mateix apilador segueix en funcionament i, juntament amb les muntanyes de sal, constitueixen uns dels senyals d'identitat de l'empresa i part del paisatge de Santa Pola. En l'actualitat, Bras del Port dissenya i construeix la seua pròpia maquinària i, en general, s'han mecanitzat tots els passos del procés d'obtenció de la sal, encara que l'esquema de treball continua sent bàsicament el mateix. Quan ha arribat el moment, s'obri un primer solc sobre la capa de sal del cristal•litzador per evacuar la salmorra residual. Tres dies després, ja pot entrar la màquina més important, un tractor equipat amb un “rotovator” o conjunt de fulles que va tallant la crosta de sal endurida. A mesura que avança va formant un cavalló cap a dins i el va despositant sobre la capa que queda per collir. El sistema va equipat amb un anivellador làser que envia contínuament un senyal a un receptor muntat al tractor. El receptor va connectat al sistema hidràulic del rotovator per a regular amb precisió fins on han d'aprofundir les fulles. Amb aquest sistema s'evita remoure els fangs del fons, ja que es deixa un marge de seguretat.

Després, entra en acció la recol•lectora, la qual, com si es tractara d'una recol•lectora de cereals, va recollint la sal del cavalló que prèviament ha format la talladora, de manera que mai pot arribar al fang. La recol•lectora va equipada amb una cinta transportadora menuda que va omplint el bolquet o dumper que va al costat i que l'acompanya al mateix ritme.
El primer pas en la collita es fa amb la
màquina talladora, que va trencant amb la
precisió del làser la crosta de sal. Cada “dumper” se llena en menos de un minuto, por lo que siempre ha de haber otro detrás esperando para tomarle el relevo. De esta forma es posible recoger más de 300 toneladas cada hora, lo que se traduce en 250 toneladas efectivas tras el lavado. Después, los “dumpers” pasan su carga a los camiones que se encuentran en los caminos que rodean el cristalizador, los cuales cuentan con una capacidad de carga de hasta doce toneladas. Con ello, lo que se consigue es que la maquinaria que circula por dentro del cristalizador no esté entrando y saliendo del mismo, manteniendo la limpieza de la sal. De los camiones la sal pasa a unas tolvas y de ahí a unos grandes bombos centrifugadores, añadiéndose tan sólo un poco de agua totalmente saturada para impedir la redisolución de la sal. Las centrífugas se instalaron en 1988 y se utilizan para mejorar el análisis químico final, dejando un producto con una humedad del 4%. Tal cual, se puede vender como “sal húmeda”, aunque la “sal seca” deberá ser deshidratada. Con todo ello se obtiene un producto de alta calidad, con una riqueza de más del 99,6% en cloruro sódico (porcentaje sobre muestra seca).

Des de 1975 la sal va començar a expedir-se pel port de Santa Pola, encara que en aquestos moments predomina el transport per carretera. La sal en brut es ven habitualment en sacs grans (anomenats Big-bags) o a granel i es destina a tot tipus d'usos, sobretot per a la descalcificació, que requereix una sal de gran puresa. Com en els seus orígens, continua sent molt apreciada als països nòrdics per a la saladura de l'abadejo, ja que contenen una certa quantitat de sals de magnesi, les quals fan que el peix preparat amb aquesta sal mantinga un poc d'humitat i siga més sucós. Des de 1963 es comercialitzen altres productes envasats i es diversifica l'oferta amb productes de valor afegit, com ara sals per a ús domèstic, com les que s'empren als rentaplats per a descalcificar, i s'assorteix a les principals indústries del sector. També s'hi produeixen sals per al consum humà més o menys triturades o mòltes, per a saladures, sal de cuina, sal de taula, etc. Tot el procés, és a dir, extracció, molturació, deshidratació, envasament i venda, té la certificació ISO 9002: 1994, un títol que en certifica la qualitat, i aquesta és la primera i única salina marítima d'Europa a aconseguir-lo.

La superfície total és, segons la societat, d'unes 823 hectàrees, de les quals 675 es destinen en l'actualitat a la producció: 600 Ha per a basses concentradores i unes 75 Ha per a cristal•litzadors.
La recol•lectora va recollint la sal i carregant-la als
dumpers. Per a això cal el manteniment de 256 quilòmetres de dics, dels quals 80 quilòmetres, els que es corresponen amb els cristal•litzadors, estan protegits amb taules de fusta per evitar-ne l'erosió i la caiguda de terra sobre la sal que s'ha de recollir. En aquest moment, l'empresa està treballant en l'obtenció d'un producte amb aplicacions biotecnològiques: la bacteriorodopsina. Es tracta d'un component de naturalesa proteica que hi ha a la membrana dels halobacteris, que són aquells bacteris adaptats especialment per a la supervivència en un ambient amb una alta concentració salina. Els microorganismes tenen aquest pigment a les membranes per tal de protegir-se de la radiació solar intensa a què es veuen exposats. Aquestos bacteris poden arribar a proliferar en un gran nombre a les basses salineres i conferir a l'aigua la seua coloració típica, que pot arribar al roig-púrpura. La proteïna és capaç de canviar la seua configuració electrònica, per la qual cosa s'està estudiant emprar-la com a suport per a l'emmagatzemament de quantitats grans d'informació en ordinadors nous. Per a la producció s'ha creat la divisió Halophiles Biotechnology, amb una línia de productes derivats de microorganismes halòfils.

Salines de Múrtulas

Aquesta explotació, d'implantació més recent, és la que es troba més pròxima al nucli urbà de Santa Pola i va ser propietat de Salinera Española, S. A. En 1901 es va fer la petició per a la instal•lació i en la Reial Ordre de 15 de juliol de 1904 va ser autoritzada per part del Ministeri d'Agricultura, Indústria, Comerç i Obres Públiques. En la R.O. es concedeix, així mateix, construir un canal dins de la Zona de Domini Marítim-Terrestre, a fi de conduir les aigües de la mar fins a la propietat. Aquest canal, conegut com el “sequió”, ha quedat soterrat a causa de l'expansió urbanística d'aquesta part del municipi i, encara que la caseta de bombament ha sigut derrocada no fa molt, tradicionalment ha sigut el límit entre les zones de bany de platja Llisa i Gran Platja.
A pesar de tindre l'autorització pertinent, aquestes salines no van ser inaugurades fins a 1924, amb la direcció del senyor Antonio Múrtula Múrtula, motiu pel qual són conegudes com a salines de Múrtulas. En aquella mateixa època s'hi va instal•lar un molí per a triturar la sal i poder obtenir d'aquesta manera un producte llest per a la comercialització. Mitjançant el mateix sistema de vagonetes descrit amb anterioritat, es traginava la sal en brut fins al molí i se servia de l'ajuda d'animals de tir. Allà es bolcava el contingut en un dipòsit subterrani a manera de sitja i, mitjançant un sistema de cassoletes connectades a una cadena de catúfols, s'elevava la sal fins a la tremuja superior, des d'on era distribuïda als dos sistemes de moltura. Un d'ells consistia en un joc de corrons o cilindres dentats amb què s'obtenien les sals més grosses. El sistema d'engranatges per a fer girar els corrons, a base de dents rectes, i l'ajust previsiblement deficient, permeten aventurar que tot allò devia fer un soroll infernal (Guillermo Gallardo com. Pers.).

Per la seua banda, el molí per a obtenir les sals més fines estava basat en el funcionament dels molins de pedres per a cereals. Les rodes de molí reben el nom de solera i corredissa: la solera romania fixa, mentre que la corredissa girava sobre l'anterior per moldre els grans de sal. Tan sols s'hi va muntar un molí d'aquest tipus, encara que el mecanisme estava preparat per a acoblar-li un segon joc de moles. El més curiós és que tot el sistema, inclosa la cadena per a pujar la sal a la tremuja, el molí de corrons i el de pedres, es feia funcionar a partir del moviment d'un eix únic, encara que es podia desconnectar cada part i actuar sobre els engranatges i les corretges. La línia elèctrica per a posar en marxa aquest xicotet enginy provenia de la salinera de Braç del Port, que, al seu torn, l'havia aconseguida prolongant la conducció des d'Elx. Va ser una de les primeres línies que es van instal•lar a Santa Pola, abans ,fins i tot, que s'electrificara el nucli urbà.

Un ullada detinguda a la maquinària de ferro oxidada ens permet fer-nos una idea de l'evolució de molts elements de la mecànica des del principi de segle: dents rectes en comptes d'helicoïdals, coixinets a base de peces de bronze amb un sistema de greixatge rudimentari en comptes dels rodaments de boles actuals, etc. Aquest aspecte últim no devia ser desconegut pels “amics de l'alié”, que es van encarregar de robar aquestes parts, les de major valor, durant el temps en què l'edifici va estar abandonat. També ha desaparegut la pedra superior del molí de sal fina, el motor elèctric que l'impulsava i altres elements com les corretges, que devien ser de pell.

La resta del mecanisme, fabricat a partir de fosa de ferro, ha patit un procés d'oxidació intens per treballar en un contacte íntim amb la sal, l'acció corrosiva de la qual sobre aquest materia és coneguda per tots. El resultat és que s'han “fusionat” entre si moltes peces, la qual cosa impedeix que es puga tornar a posar en marxa. No obstant això, el conjunt és molt evocador.
Les salines de Múrtulas van registrar l'última campanya d'extracció de sal l'estiu de 1979 i van quedar a “espera de mejores situaciones en el mercado”. L'empresa Salinera Española, SA va continuar el negoci als establiments de la dadia de Cadis, les salines de San Pedro del Pinatar (Múrcia), Formentera i Eivissa, encara que va acabar venent la seua propietat a Santa Pola. El fet que tenia una grandària menor, tan sols unes 22 Hectàrees, i una adaptació inadequada als nous temps, va fer que es tornaren poc competitives en l'esquema de producció de la sal d'aquell moment. En l'actualitat, les antigues basses salineres romanen inundades, encara que sense activitat. Després de l'abandó, l'Ajuntament de Santa Pola va adquirir una part de la finca original, inclòs l'antic molí de la sal i una bassa de quasi 50.000 m2. El molí va ser aprofitat per a instal•lar entorn d'ell el Museu de la Sal, el qual fa de Centre d'Informació del Parc Natural de les Salines de Santa Pola, com s'ha comentat anteriorment. Ambdues instal•lacions són gestionades per la Conselleria de Territori i Habitatge de la Generalitat Valenciana i la visita és altament recomanable per a poder entendre'n el funcionament. La bassa adjacent actua al seu torn com a “tolla de contacte”, on els visitants poden conéixer una part de la l'avifauna que troba a les salines un ecosistema adequat als seus requeriments, un exemple clar de desenvolupament sostenible.