Senders / Salinas / La llacuna de Salinas
   
Itinerari|La ciutat|Història, festes i tradicions|Infraestructures|La llacuna de Salinas

INTRODUCCIÓ
Situació

La Laguna de Salinas es troba al nord de la comarca del Vinalopó Mitjà i s'estén al sud del nucli urbà del poble al qual dóna nom. Es tracta d'un dels millors exemples del fenomen de l'endorreisme, com tractarem d'explicar a continuació. Aquesta llacuna se situa al fons d'una conca sense comunicació amb altres xarxes de drenatge, per la qual cosa les seues aigües queden retingudes sense trobar una eixida natural. Des del final del segle XVIII van ser diversos els intents de desguassar-la cap al riu Vinalopó, que passa molt a prop, encara que mai no es va aconseguir del tot. Aquesta conca, sense possibilitat de desguàs i amb uns fons argilosos, era capaç d'acumular aigua, la qual cosa va donar lloc a la formació d'una gran llacuna, encara que no massa profunda. Les característiques del nostre clima, amb una distribució irregular de les pluges al llarg de l'any, seguides d'episodis d'evaporació intensa per radiació solar i una irregularitat interanual pronunciada, feien variar enormement l'extensió de la làmina d'aigua, que podia estar totalment seca durant l'estiu. La major superfície que aquesta llacuna podia aconseguir ens l'assenyala la presència d'una terrassa lacustre a manera d'escaló que la voreja.

Origen

L'origen de la Laguna de Salinas es veu envoltat d'una certa controvèrsia. Hi ha autors que van atorgar una gran importància als factors climàtics, encara que estudis més recents fonamenten la seua gènesi en la tectònica del lloc. En resum, a hores d'ara podem afirmar que la configuració d'aquesta zona té l'origen en l'existència de fenòmens de subsidència o afonament iniciats en el miocé superior o pliocé inferior i que van continuar durant tot el període quaternari. Al mateix temps, se succeeixen episodis d'elevació dels relleus circumdants durant el període terciari que n'impedeixen la connexió amb les xarxes de drenatge pròximes. No obstant això, no podem desestimar el paper dels factors climàtics, com l'escassa precipitació, en el manteniment de les condicions d'endorreisme.

Tot el substrat del fons de la conca va ser ocupat per materials argilosos del Keuper. Es tracta de materials impermeables que, a més, contenen dipòsits de sals, producte d'etapes geològiques d'una evaporació intensa. Després aquestos materials van ser coberts parcialment per altres d'argilosos, també impermeables, fruit de l'erosió dels relleus circumdants. Els materials impermeables són els que permeten el manteniment d'una làmina d'aigua en superfíci, ja que impedeixen el drenatge cap avall de les aigües d'escolament que arriben a la llacuna. La Laguna de Salinas es troba al punt més deprimit d'una conca d'aproximadament 90 Km2, delimitada clarament per la serra de Salinas (al nord i nord-oest), Cabrera i Cámara (a l'est), serra de la Umbría (al sud) i racó de Don Pedro (al sud-oest). Cap a ella s'estenen els glacis o peus de mont d'aquests relleus, que descendeixen d'una manera poc pronunciada fins a la llacuna. Sobre aquestos s'ha assentat l'agricultura, sobretot al sector nord de la llacuna, on a més van existir brolladors importants.

Alimentació hídrica

La conca de Salinas té una alimentació hídrica doble, ja que hi conflueixen fluxos d'aigües tant superficials com profundes. L'aigua que arriba en superfície ho fa des dels barrancs de les serres que la circumden i tenen un caràcter intermitent. L'alimentació amb aigües subterrànies es deriva de l'existència de materials calcaris i dolomítics, els quals són capaços d'acumular aigua. Les aportacions esporàdiques dels barrancs no solen arribar de manera directa a la vora de la llacuna, ja que desapareixen en arribar al peu de les muntanyes. Allà és on s'acumulen els materials com a resultat de l'erosió dels relleus quaternaris circumdants que donen lloc a dipòsits d'origen detrític. Aquesta característica facilita la infiltració de l'aigua i la creació d'una circulació subsuperficial o hipodèrmica que flueix per gravetat cap a zones més baixes. En el seu camí arrossegarà les partícules de gra més fi, arenes, llims i argiles, que omplin i impermeabilitzen el fons de la depressió. Aquesta característica s'intensifica amb l'aprofitament agrícola que es fa des de temps immemorial d'aquests relleus suaus, els quals, com que estan abancalats, ralentitzen l'escolament i afavoreixen encara més la filtració de l'aigua de pluja. El fenomen que hem descrit va poder induir a error a Jean Marie Jouassin, qui va elaborar un projecte per al desguàs de la Laguna de Salinas. L'enginyer francés va observar la infiltració natural i l'aprofitament dels escolaments als bancals, fet que el va portar a afirmar que “açò afavorirà en gran manera la dessecació i disminuirà la importància de les obres de desguàs”. El seu error va consistir a no tindre en compte que l'única cosa que es produïa era un retard en l'arribada de l'aigua a la llacuna i no la seua desaparició, com ell creia.
L'altra font d'alimentació hídrica té el seu origen en la litologia de les serres perimetrals, compostes majoritàriament per calcàries i dolomies. La infiltració de les aigües en ells provoca fenòmens de dissolució d'aquestos i és l'origen de coves i avencs, la qual cosa es coneix en geologia com modelatge kàrstic. Aquestos materials són considerats els materials aqüífers per excel•lència i actuen com esponges, ja que retenen l'aigua de les precipitacions i van alliberant-la a poc a poc. Al mateix temps, la Laguna de Salinas està en una de les zones de descàrrega del sistema aqüífer anomenat Carche-Salinas, de manera que la conca vessant podria tindre en realitat més de 270 Km2. Totes aquestes aportacions d'aigua es manifestaven amb la presència de nombrosos brolladors, dels quals ens parla Cavanilles, qui va passar per allà en el 1796: […] yace la laguna en una hondonada cercada de montes ó de cerros, cuyas vertientes recibe, y asimismo las aguas de 80 fuentecillas que hay en las inmediaciones. […]. A més d'aquestes surgències d'aigües dolces, n'hi havia a la zona d'altres d'aigües salades l'origen de les quals seria semblant al dels brolladors salobres de Villena, ja que a la zona també subjauen materials del període triàsic. El que succeeix és que les aigües brollen salobres, després de circular davall terra en contacte amb els dipòsits de sals que contenen els materials del Keuper valencià. Com a resultat de tots aquestos factors descrits, tindríem una gran llacuna salada amb una extensió màxima de 234 hectàrees.

Projectes de dessecació

La llacuna era considerada una amenaça per les crescudes constants. Quan Cavanilles va visitar Salinas en 1796 se'n va fer ressò de la més important, succeïda anys abans. Aquesta va tindre com a resultat la inundació del poble a l'octubre de 1751, després d'estar plovent de manera intensa durant quatre dies.

En l'expedient, instruït per l'ajuntament, es relata que els veïns van haver d'abandonar les seues cases a pesar de la tempestat i refugiar-se a les muntanyes pròximes. Després de la destrucció de l'antic poble, aquest es va traslladar un quilòmetre al nord-oest de l'emplaçament original, que es coneix ara com a Lloc Vell. Curiosament, en el document mencionat, la forta crescuda s'atribueix a la sal que es formava a la llacuna i es constata la seua antiga explotació, en els termes següents: “…todo lo cual procedió de haberse encontrado la Laguna de Salinas que está contigua a dicho lugar llena de aguas ocasionadas de no haberse sacado la sal de ella desde treinta años ha…”

Sembla que hi ha un moment a partir del qual la llacuna va començar a augmentar-ne la superfície de manera espectacular, tal com assenyala Cavanilles: “…Existe de tiempo inmemorial; pero fue de corta extensión hasta los principios del actual siglo, y aun viven algunos que la conociéron reducida á la décima parte del espacio que al presente ocupa. En 1788 tenia su área 3500 tahullas de á 36 varas valencianas por cada lado, su profundidad no excedia de 10 palmos, y en este año (1796) tiene 50 tahullas de área, y 30 palmos de profundidad. Crece cada dia conocidamente, é inutiliza los campos mas pingües…”

A partir d'aquest moment, s'hi van succeir els intents per a dessecar la llacuna. El primer va ser promogut per D. Francisco Sirera, veí de Novelda, en 1790. La idea, que es va repetir en la resta de projectes, era la d'obrir una galeria subterrània per a desguassar la llacuna a través del riu Vinalopó. Van començar les obres, però, després de diversos intents, prompte van haver de paralitzar-se , ja que van entropessar amb roques dures molt difícils de trepar amb els mitjans disponibles en aquella època. Per aquest motiu es van haver de suspendre els treballs, en esgotar tots els diners disponibles. Més tard, en 1801, D. Esteban Chaix va presentar un projecte nou en què es rectificava el traçat de la galeria i els mètodes de treball, encara que mai no va poder dur-se a terme per l'elevat cost econòmic, que havia d'anar a càrrec dels veïns. L'Estat, basant-se en les lleis de desamortització promulgades per Pascual Madoz en 1855, va confiscar la llacuna amb la idea d'explotar la sal en règim d'arrendament, encara que açò no va ser obstacle per a admetre projectes de dessecació des de 1861. Així, en 1866 i 1870 es van presentar els projectes de Miguel Bautista i Jean Marie Jouassin, respectivament. En aquestos projectes es parlava de sanejar 260 hectàrees, les quals havien d'incloure la totalitat dels terrenys inundats o susceptibles de ser-ho en aquells moments. Ambdós proposaven l'evacuació de les aigües a través d'un canal que es prolongaria fins al riu Vinalopó, igual que es va fer per a dessecar la Laguna de Villena. Al final es va optar pel projecte de l'enginyer francés, que en aquells moments es trobava a Espanya amb motiu de la construcció de la xarxa de ferrocarrils.
Els objectius que es perseguien eren diversos. D'una banda, millorar les condicions sanitàries de la zona i evitar la presència d'aigües estancades. D'una altra, un altre benefici de la dessecació era la transformació en terrenys de cultiu de fins a 2.000 tafulles. I finalment, poder alliberar una sèrie de brolladors. Açò permetria conduir les aigües de manera separada, i destinar les dolces per al reg, tant dels nous cultius com de les hortes que ha havia aigües avall del riu Vinalopó (Elda, Novelda i Elx), i les salades, per a la producció de sal. Aquest projecte es va enfrontar amb l'oposició del municipi d'Elda, que argumentava que els cabals procedents del drenatge de la llacuna serien perjudicials per a l'agricultura pel seu caràcter salí. Feien aquesta afirmació perquè havien vist els resultats que havia causat a les hortes el desguàs de la Laguna de Villena a través de la séquia del Rey, la qual cosa va causar, en boca del secretari de la corporació Municipal, Lamberto Amat, “...20 años de hambre y penalidades”.

Jouasssin va haver de reformar el projecte i proposar com a alternativa portar les aigües fins al barranc de las Ovejas, el qual se suposava que abocava sense cap aprofitament directament a la badia d'Alacant. Ell pensava que les aigües de la llacuna no serien perjudicials, ja que proposava l'aprofitament per separat de les aigües salades, però tot i això se li va demanar que demostrara que les aigües del barranc no eren aprofitades per al reg. Per a salvar aquesta qüestió va haver de tornar a modificar el projecte i optar per prolongar la canonada pel fons del barranc. Es proposava llavors la construcció d'un túnel fins a Sax, que connectaria amb una canonada fabricada amb peces de terrissa a les terrisseries d'agost, per a la qual cosa s'aprofitaria el traçat del barranc per arribar fins al mar.

Tot això suposava en total més de 30 km. Mentrestant, es va publicar la Llei per al desestanc de la sal, segons la qual l'Estat ja no controlava ni gravava amb tributs el comerç de la sal. Es va decidir aleshores la venda de la llacuna mitjançant subhasta pública i va ser adquirida en 1876 per Norberto de Arcas i Benítez, un cirurgià adinerat de Madrid. Jean Marie va haver de convéncer llavors el nou propietari dels beneficis de la dessecació, el qual li va concedir davant de notari els drets de desguàs. Les obres es van inicar al final de 1877, però Norberto Arcas s'ho degué pensar millor i va intentar revocar el compromís amb Jouassin dos anys després. Sembla que pretenia obtenir beneficis per l'explotació de la sal a gran escala, encara que la petició d'Arcas de deixar sense efecte la concessió va ser desestimada. En 1879 es va declarar en fallida el contracte de compra, per no satisfer els pagaments a la Hisenda Pública.

En 1881 va concloure l'expedient i va quedar inconclusa la transformació de la llacuna, fet que no es va reprendre de nou fins al segle XX.

Obres de drenatge: El projecte de Luís Gómez de Navarro

El 21 de març de 1904 es va dictar una Reial Ordre que va declarar la llacuna insalubre. Va ser llavors quan Lluís Gómez de Navarro, fill de Novelda i aleshores enginyer de camins, canals i ports, va presentar el seu projecte de desguàs. Aquest projecte va ser aprovat el 21 de desembre de 1906. Per a dur a terme aquesta empresa es va constituir la societat anònima Laguna de Salinas, a la quals va aportar el capital Víctor de Chávarri i Anduiza, fill del fundador dels Altos Hornos de Bilbao. Com en projectes anteriors, es va traçar un túnel subterrani que tindria 1,50 metres d'ample i 1,75 metres d'alt i que partiria de la vora est. Per a facilitar el desguàs es van construir dues rases al llit de la llacuna, així com un canal de circumval•lació al voltant per a impedir-hi l'entrada d'aigües d'escolament. Els canals de drenatge eren canalitzats cap a la galeria subterrània, que començava al lloc que hui es coneix com a “la trinxera”. El túnel es prolongaria davall terra fins al lloc anomenat El Tollo, on, mitjançant un canal de desguàs, abocaria al riu Vinalopó. En 1922 va començar a perforar-se la galeria i es va arribar al riu cinc anys després. Durant la construcció s'hi van obrir tres llumeneres per on s'anava traient la runa amb l'ajuda d'un muntacàrregues (Gabriel Ferre com. pers.), gràcies a l'aportació de la conducció elèctrica que van fer a la societat els senyors Botticher. L'acta de final d'obra es va alçar el 8 de maig de 1929, encara que poc després es va comprovar que la llacuna seguia entollant-se quan hi havia precipitacions. Amb aquesta situació, i davant de la falta de dividends, es va decidir liquidar la societat al desembre d'aquell mateix any.

Una vegada passada la Guerra Civil, Chávarri va projectar la perforació d'uns quants pous per a obtenir aigua de reg amb què comerciar. Al costat del poble es van obrir els pous de San Pedro, Soledad, Pilarica i Begoña, que s'unien al pou Garrincho, que havia comprat amb anterioritat, i que proveïen en conjunt un cabal de 12.000 m3 al dia. Aquesta extracció intensa d'aigua a Salinas va coincidir amb l'explotació abusiva en altres parts del sistema aqüífer, per la qual cosa la llacuna no va tornar a inundar-se més que en comptades ocasions. Davall aqueixes circumstàncies va començar l'explotació de la sal de manera organitzada, per poder aprofitar els brolladors d'aigües salades.

L'EXPLOTACIÓ SALINERA
Evolució històrica

Antes de iniciarse la explotación sistemática de la sal, lo más probable es que, de manera natural, se produjese la cristalización de la misma en las orillas y zonas que iban quedando secas durante los veranos.
Para llevar la sal hasta la era de secado, se utilizaban
vagonetas de hierro sobre un pequeño tendido ferroviario. Este “regalo” de la laguna sería simplemente recolectado y aprovechado por los vecinos de la zona, aunque no de forma continuada. Se ha llegado a afirmar que las rutas ganaderas que descienden de Teruel y Cuenca desde el tiempo de los fenicios, pasaban por allí no sólo por aprovechar sus pastos, sino para proveer a los animales de la sal que necesitaban en su alimentación. La Dirección General de Propiedades y Derechos del Estado se incautó de la Laguna de Salinas, gracias a las leyes de Desamortización de 1855.

En esos momentos su aprovechamiento era como salina, por lo que dicha propiedad quedaba exenta de venta, al ser la sal una renta estancada y estar sometida a fuertes impuestos de los que la Hacienda Pública obtenía parte de sus rentas. Tal era así, que ésta se encontraba custodiada para evitar los robos y prevenir el contrabando de la misma y al parecer era uno de los motivos por los que se construyó allí un Cuartel de Carabineros, hace más de 150 años.

A pesar de ello, se siguieron admitiendo propuestas para su desecación, siendo en un principio aceptado el proyecto de Jouassin. Su proyecto contemplaba el aprovechamiento de los manantiales salados proponiendo aislar el manantial principal que brotaba en medio de la laguna mediante la construcción de una balsa. Aunque no daba demasiados detalles, afirmaba que “...si es necesario haremos la balsa hasta de 100 metros en cuadrado...”.

En esta balsa quedaría retenida el agua, produciéndose la evaporación de la salmuera y la cristalización de la sal. Trataba de evitar así la mezcla del agua salada con las dulces, que podían ser aprovechadas para el riego y de manera secundaria utilizar la sal producida. Mientras dura la tramitación de los proyectos de desecación, el Estado trata de obtener beneficio de la laguna subastando su arrendamiento periódico, aunque sólo tenemos constancia de que se verificara en 1875, a favor de D. Rafael Terol. Debemos buscar esta falta de interés en la falta de aprecio hacia la sal de Salinas, que Lamberto Amat consideraba “floja y amarga”. Esto era debido, sin duda, a la falta de planificación en su explotación, dejando el agua evaporarse completamente hasta que se producía la precipitación de las sales de magnesio y potasio, otorgando a la sal un sabor amargo. Este desinterés y la precaria situación económica de la Hacienda, desembocarán en la venta de la laguna en 1876. La finca subastada poseía una extensión de 217 hectáreas, de las que noventa estaban dedicadas a salinas. Éstas se alimentaban de cinco manantiales, con una salinidad de 15-16º Bé. La sal se obtenía sin más intervención por el hombre y de forma natural comenzaba a cristalizar. Esto sucedía a principios de julio, cuando la evaporación era más intensa, hasta quedar “cuajada” toda la superficie. Después entraban los trabajadores, recogiéndola de dentro a afuera, con el fin de trabajar siempre sobre una superficie firme como la que ofrece la costra de sal y cargándola en carros. La producción teórica se calculaba en 15.000 toneladas al año, aunque se carece de datos fehacientes.

Realmente no se podría hablar de una explotación organizada hasta mediados del siglo XX. D. Víctor de Chávarri, marqués de Triano, instaló una explotación que beneficiaba la sal de dos pozos localizados en el centro y en el extremo sur de la laguna, en el paraje conocido como Pozo Ancho.

Se dispusieron una serie de balsas para evaporar el agua de forma progresiva y recuperar las sales, para lo cual fue concedida la explotación minera “Puchungui nº 2.203”. Construyó una fábrica de productos químicos derivados del cloruro sódico y la transformación de las sales de magnesio para obtener carbonato de magnesio (MgCO3), muy apreciado en la fabricación de materiales aislantes y de refractarios para hornos. Pero sobrevino la Guerra Civil y tuvo que cesar en su actividad e incluso las instalaciones fueron parcialmente desguazadas durante el conflicto para aprovechar algunos materiales. Hasta que no termina la guerra no se intentará retomar la producción, reconstruyéndose la fábrica.

En 1948 se reanuda la explotación de la sal, obteniendo el primer año 800 toneladas, 2.000 en 1949, 3.250 en 1950 y 4.012 en 1951, consiguiéndose dos cosechas al año. Por su parte, la fábrica de “magnesia” es reconstruida, aunque no llegó a funcionar. El motivo fue que, a su administrador, D. Francisco Montero, vecino de Alicante, le ofrecieron esta materia prima más barata de lo que él había calculado que le costaría producir (Gabriel Ferre com. pers.). En 1953, el Marqués venderá la finca a los hermanos Falcó, así como la concesión minera para la producción de sal. Ramón y Francisco Falcó, muy conocidos en Elche, formarán en 1955 una Sociedad Limitada para dedicarse a la explotación de la sal. El proceso de beneficio de la sal diferirá del que se había seguido en el siglo anterior, construyendo una serie de balsas donde se recogía el agua salada procedente de los pozos “Puchungui 1º” y “Puchungui 2º”. La salmuera iba concentrándose por evaporación de manera progresiva, pasando de unas balsas a otras hasta alcanzar entre 22 y 27º Bé. En ese rango de salinidades es cuando se produce únicamente la cristalización de la sal común, de manera que se obtenía un producto de mayor calidad.

En verano se producía el “cuaje”, formándose una costra de hasta 20 centímetros que era recogida a finales de julio o principios de agosto. Sobre la costra de sal se tendían unos raíles que eran recorridos por vagonetas, en donde se cargaban los trozos que los obreros arrancaban mediante unos ganchos. Después se pasaba por un lavadero y se llevaba a las garberas donde era apilada para que se secara. Curiosamente, las vagonetas para la cosecha de la sal eran las mismas que se habían utilizado en la excavación del túnel para drenar la laguna y eran íntegramente de hierro (Gabriel Ferre com. pers.). Los hermanos Falcó instalaron el lavadero y un molino para triturar la sal aprovechando la antigua fábrica de magnesia, obteniendo un producto con menos impurezas.

La sal se comercializaba en bruto o triturada y entonces pasaba de la garbera a los molinos, obteniéndose las del tipo “triturada”, “doble triturada” y “fina”, destinando toda la producción al mercado interior. Al parecer, los manantiales fueron agotándose, motivo por el cual fue disminuyendo rápidamente la producción. Llegó el punto en que la costra de sal era tan fina que no podía sostener el pequeño tendido ferroviario, lo que dificultaba la cosecha al no ofrecer una superficie firme para trabajar y en 1960 se disuelve la sociedad.

Otros aprovechamientos relacionados con la sal

La característica principal de los suelos, tanto del fondo de la laguna como de los circundantes, es la presencia de sales. Ello hace que aparezca una vegetación de saladar, formada por especies vegetales adaptadas para poder sobrevivir en estas condiciones tan restrictivas para la vida, como ya se ha comentado anteriormente. Así, plantas como la salicornia o la barrilla eran objeto de recolección, quemándose hasta obtener sosa, cuya producción se destinaba por entero a la cercana fábrica de vidrio, junto al antiguo pueblo.

Situación actual

En la actualidad, ya no se encuentran las fuentes de las que hablaba Cavanilles debido, sobre todo, a la sobreexplotación del acuífero y el consiguiente descenso del nivel freático. Buena parte de las reservas son extraídas mediante bombeos para abastecer la demanda urbana y agrícola de Salinas, Elda, Monóvar, La Romana, Pinoso y Yecla.

Es posible apreciar en algunas zonas manchas de humedad que evidencian la circulación subsuperficial descrita, días después de una lluvia. Sólo en casos extraordinarios de precipitaciones muy intensas puede llegar a aflorar una lámina de agua que permanece durante algún tiempo.

Podemos concluir entonces que las obras de drenaje no tuvieron ningún éxito, aunque en la actualidad la falta de caudales está impidiendo la presencia de una lámina de agua de carácter permanente.
La fábrica de productos químicos de Salinas fue
reconstruida a principios de los años 50, pero nunca llegó
a ponerse en producción. Hoy en día es patente la colonización de los bordes de la laguna y zonas consideradas de playa por especies de plantas halófitas o de saladar, aunque no llegan a ocupar la totalidad de la cubeta debido a su encharcamiento temporal, el pisoteo y la circulación de vehículos sobre la misma.

Se está planteando en estos momentos el obtener recursos hídricos con que inundar al menos una parte de la laguna con fines ambientales, ya que la presencia de agua favorecería sin duda la existencia de aves acuáticas, permitiendo recuperar parte del ecosistema desaparecido. A pesar de tan buenas intenciones, la escasa provisión de caudales actual y los cambios profundos sufridos por la cuenca y el acuífero asociado, no nos permite pensar que esto sea posible.