Senders / Calp / La Salina de Calp
   
Itinerari|La ciutat|Història, festes i tradicions|Infraestructures|La Salina de Calp

INTRODUCCIÓ
Situació
La Salina de Calp ha entrat a formar part de la trama
urbana a causa del fort creixement urbanístic.
La Salina de Calp està situada a la Marina Alta, a la localitat que li dóna nom i al costat del penyal d'Ifac, Parc Natural i autèntic emblema d'aquesta comarca. La seua singularitat resideix en el fet que el desenvolupament urbanístic d'aquesta ciutat turística ha ocasionat que el paratge haja entrat a formar part de la trama urbana de Calp. Per aquest motiu esdevé necessari posar en marxa mesures tendents a mantenir l'equilibri d'aquest ecosistema, encara més singular ara si és possible. Pel seu caràcter de mareny litoral, apareix en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana i se n'han de ressaltar els valors naturals i, sobretot, paisatgístics.

Origen geològic de la llacuna

La llacuna actual es troba sobre els terrenys que antany van ser una badia oberta al mar. Durant el període quaternari, la cala va anar perdent comunicació amb aquest per l'aparició de dos cordons o barreres litorals, els quals es van desenvolupar a la línia de costa. El primer va sorgir al sud del penyal d'Ifac per l'alçament i aflorament de dunes que van quedar fossilitzades durant un període geològic anterior, el plistocé. Açò va ocórrer fa quasi dos milions d'anys, però els materials que van aflorar es poder observar perfectament hui en dia a la platja del Cantal Roig, ja que formen el marc que la delimita i sobre els quals s'assenta part d'un passeig marítim. La segona barrera es va formar posteriorment, durant l'holocé i l'origen i l'evolució són diferents. El cordó es va desenvolupar per l'acció dels vents dominants que actuaven i aportaven materials a força d'erosionar la línia de costa.

Al mateix temps, el corrent marí superficial originat per aquest mateix vent va anar disposant aquests materials en forma de cordó fins que hi va aïllar una zona interior. Aquest cordó va ser després l'origen de l'actual platja de la Fossa. Cal destacar que en aquest procés va influir de manera significativa la presència del penyal d'Ifac, que en aquell moment era una illa sense connexió amb el continent. Aquesta mola calcària va modificar amb la seua presència la dinàmica dels corrents marins a escala local i va propiciar l'acumulació de depòsits arenosos que van acabar connectant-lo al continent mitjançant el que s'anomena un tómbol. El resultat de l'aparició i el desenvolupament d'ambdues barreres és que es va acabar tancant per complet el que va començar sent una badia. Els processos de modelatge costaner van fer que primer es convertira en una albufera, ja que mantenia encara alguna comunicació amb la mar i, finalment, en una llacuna litoral, sense comunicació natural amb aquest. Potser el tancament complet siga molt recent, ja que en temps històrics encara es parla d'un canal de marea o grau a la platja de la Fossa, per on encara entraria l'aigua del mar quan els vents bufaven contra la costa.

L'EXPLOTACIÓ SALINERA
La importància dels Banys de la Reina

La utilització de la llacuna com a salines es podria remuntar a l'època de l'ocupació romana d'Hispània. Podem fer aquesta afirmació si ens basem en l'existència d'una indústria important de saladures romanes al complex Morelló - Banys de la Reina. En aquest lloc trobem, d'una banda, la pròpia factoria saladora, els restes de la qual han sigut posats al descobert després de les excavacions efectuades al costat del Molí del Morelló i d'altra, tot i estar connectades físicament a la factoria, hi ha les instal•lacions batejades com els Banys de la Reina. El conjunt està format per una sèrie d'estanys excavats al costat de la platja i directament en la pedra tosca, els quals estan connectats entre si i al seu torn amb la mar. Per aquest motiu, es va pensar en un principi que podia estar dedicat al bany dels nobles i d'ací va sorgir el seu nom pompós. Cal assenyalar que hi havia a la província d'Alacant altres restes arqueològiques batejades amb el mateix nom, encara que potser siguen les de Calp les més completes i millor coneguts. Cavanilles les cita i descriu àmpliament en la seua obra i dóna credibilitat a la creença popular sobre el seu ús. Potser es va basar en la certesa que el lloc era el triat pels romans adinerats, per la presència de rics mosaics que ell mateix es va encarregar d'excavar i que és possible que decoraren sumptuoses vil•les de camp. La veritat és que hui considerem els Banys de la Reina com les restes d'una piscifactoria, que serviria per a mantenir vius xicotets peixos destinats a la producció de saladures i salses de peix. L'existència de factories de saladura romana comporta: la presència d'una almadrava, és a dir, d'un dispositiu per a la captura de les tonyines durant la migració; la disponibilitat d'aigua dolça i, com no, la presència del conservant, que en aquest cas seria la sal procedent de les salines, com s'ha comentat anteriorment.

Segons el que hem pogut conéixer sobre la producció de saladures pels romans, en aquestes factories es processava el peix d'una manera que podríem qualificar de “industrial”. El peix era filetejat i salat, com a manera de conservar-lo llarg temps, la qual cosa en permetia al mateix temps la comercialització. Però també es preparava un altre producte molt apreciat en aquella l'època: el garum romà. Se sap que ja l'elaboraven els grecs a partir d'una espècie de peix que anomenaven garo i que després els romans van produir en les seues factories. En uns depòsits a manera de cubetes, disposaven diferents capes de vísceres i altres restes de peixos. S'usava
La importància del complex salador del Molí
del Morelló es fonamenta en l'existència
de les Salines de Calp. principalment la cavalla, però també s'utilitzarien ací les parts de la tonyina que no podien ser aprofitades per a la saladura, així com xicotets peixos sencers, mesclats amb diverses herbes i una quantitat important de sal per evitar-ne la putrefacció. Aquesta mescla macerava al sol durant un mes, i fins i tot tot l'estiu, i es removia ben sovint. Els diversos productes d'aquesta maceració i el seu filtrat eren garum, liquamen, muria i hallec. El garum era més bé un condiment i a pesar del que poguera sembrar en llegir sobre el mode en què es preparava i de la forta olor que amb tota seguretat desprenia, era molt valorada, quasi un article de luxe per a la preparació de molts plats.

Esdevenir històric

Des de l'aïllament de l'albufera respecte de la mar, se n'ha produït l'aprofitament per part de les gents del lloc. Primerament van poder ser utilitzades com a salines marítimes pels romans, atenent als indicis exposats antiorment. Amb el temps, aquesta fondalada natural va anar aterrint-se i omplint-se, la qual cosa va fer possible fins i tot la seua posada en cultiu. Desconeixem si va ser cultivada en tota la seua extensió o només a les zones perimetrals més propícies, però la veritat és que, segons les descripcions de l'època, va caldre l'excavació de la zona per a tornar a recuperar l'activitat salinera en temps recents. Andrés Ortolá és un veí de Calp l'interés i l'afany del qual per conéixer la història local l'ha portat a recórrer arxius i biblioteques a la cerca de documents en què haja quedat reflectida la història del seu poble. Gràcies al seu interés, hem pogut documentar bona part de l'esdevir de “La Salina”, amb la qual, a més, va tindre relació a través del pare, que va ser un dels encarregats. A pesar del seu esforç, hi ha un buit documental i arqueològic que dóne compte de la situació de les Salines de Calp després de la caiguda de l'Imperi Romà, durant el domini visigot o durant la presència dels àrabs a Espanya. Tornem a recuperar el fil de la història de les salines de Calp després de la conquista del Regne de València per part de Jaume I, qui va disposar els preus i els llocs on comerciar amb la sal. Posteriorment, en 1260 el rei va concedir les salines a Bernat de Clora, qui va adquirir el compromís de donar a la corona les 4/5 parts de la producció de sal, així com altres beneficis que pogueren produir-se.

Després, en 1263, queda constància de l'arrendament per cinc anys a Guillermo de Narbona. Al mateix temps, el rei va dictar l'obligació de tots els habitants del regne “Ultra” d'aprovisionar-se de sal únicament a les salines de Castelló i Calp. També hi ha constància d'un altre arrendament en 1364, per part del comte de Dénia a Guillem Buigues. La utilització de la llacuna de Calp per a l'obtenció de sal degué continuar al llarg de l'edat mitjana i així ens ho relata l'historiador Escolano el segle XVII. És curiós, a més, constatar en els seus textos les nombroses interpretacions antigues sobre la cristal•lització de la sal, un fet que devia tindre quasi un cert halo de màgia: "Las que se benefician a raiz del cabo Ifax en lo de Calpe, entre el mismo mar y dicho Promontorio […]. Porque dando passo al agua del mar por ciertos canales va a parar a un llano, a la falda del cabo Ifax, que se reparte en diferentes salinas. El agua que en ellas se recoge, fomentada del rocío del cielo y apretada del viento cierço, se congela y convierte en sal, que Plinio llama espuma marina; y Georgio Agricola, hijo de la espuma o sal Virgen. De la qual se surten los Pescadores de Calpe para salar la innumerable pesca de la sardineta".

En el segle XVIII va continuar el sistema d'arrendaments per a l'explotació de la salina. Però fruit d'una mala administració, les instal•lacions es van anar deteriorant fins arribar a un punt de deixadesa que va quedar reflectit en un informe amb data de
La Salina de Calp ha entrat a formar part de la trama
urbana a causa del fort creixement urbanístic. setembre de 1738: "Los estanques, calentadores, acequias, muelles y las eras, así como el deterioro en que se encuentra el tejado del salero, ya que conforme cahia el agua del cielo, dava sobre la sal, de que se siguió notable perdida, y se deshicieron mas de 700 fanegas de sal, que se hallaron de menos, pues dicho tejado estava tan claro, que por las mas partes se vehia el cielo, y la casa que esta separada, se esta cayendo, y no se atreven á habitarla los Administradores por temor de su ruina y la ermita que es más moderna esta deteriorada".

A aquest estat ruïnós van haver de contribuir els saquejos dels pirates barbarescos, ja que dificultaven el comerç de la sal fins al punt que el cònsol d'Holanda, una de les destinacions de la sal de Calp, va enviar una carta dirigida al director general de Rendes Generals. En aquesta missiva, datada el dia 30 de juny de 1755, el diplomàtic es queixava del perill dels pirates que infectaven les costes de Calp. En 1782, l'Administrador General de València va proposar diverses reparacions necessàries per al bon funcionament de la salina encara que, al final, es va arribar a la descoratjadora conclusió que: "[Serian inútiles el gasto […] por la mala constitución de las eras y depósitos de la salina, por lo que no tendrían subsistencia las obras por la falsedad del terreno y haverse planificado la fábrica sin más arte que el haverla formado cavando en un llano.]"

El 16 d'abril de 1786, l'Administrador General de la Renda de Salines, va demanar expressament acabar amb l'explotació de la sal a Calp amb els termes següents: "Con motivo de las continuas lluvias de estos últimos años, nos hizo presente el Administrador General en principios del próximo pasado, que ya se havia deteriorado la Salina, en términos que se hacia preciso repararla formalmente para que fabricase, pero que haciéndose cargo del mucho coste que siempre ha tenido à la Renta el mantenerla, sin embargo de la escasez de sus cosechas, y viendo por otro lado la comodidad de surtir aquel Partido con Sales de la Mata, que por ser de mejor calidad, las apetecen los pueblos, le parecía mas útiles el extinguir la salina de Calpe, y trasladar la Administración àla ciudad de Dènia, que esta inmediata, por ser un Puerto mas seguro y de mas Comercio, à donde acuden la mayor parte de los Vecinos de aquellos Pueblos, como Cavesa de Partido, y al contrario la Playa de Calpe, donde están expuestos los Barcos que conducen la Sal, mientras se hacen las descargas."

Alguns veïns de Calp, en una carta enviada el 30 de setembre de 1786, van recorrer l'informe i van advertir sobre les conseqüències de l'abandonament de la salina: "Pues abandonada esta fabrica como en el día lo está, queda una laguna y rebalso de aguas, que corrompidas por la falta de corriente y el calor, infestan los ayres, de estos Paices, de tal forma que son y serán inaguantables las costelaciones de terciarias que padece esta Villa y sus moradores, y según se amenaza en el Acta Medica se padecerán en lo venidero."

El 12 d'abril de 1787 es va dictar la resolució perquè es inutilitzara i extiguira la Salina. D'aquesta manera, els pobles que fins a aquell moment s'abastien a Calp van haver de passar a fer-ho dels dipòsits de Dénia, Alacant o Gandia, segons la situació geogràfica. Al final dels treballs, el Visitador General de la Real Renda de Salines va deixar constància del fet: "en 32 días útiles de trabajo he logrado enteramente la destrucción y allanamiento a la referida fabrica, con la mayor perfección, hasta dejar el terreno, o sitio, en la propia disposición que crió naturaleza, e igual a la altura de los campos a su circunferencia, de forma, que quedando como queda, bien cerrada la acequia o conducto, por donde se introducían las aguas en la salina; y que las del invierno las consumirá la tierra."

Cavanilles ens conta poc després, al final del segle XVIII, que les salines es troben en estat d'abandonament: "En la llanura contigua á las raices de Hifác habia unas salinas que se abandonáron estos últimos años por creerse causa de las calenturas intermitentes que solian padecerse. Lo cierto es que en años lluviosos se juntan muchas aguas en el recinto llamado Saladár, y no hallando salida forman pantanos, y se corrompen en verano". En 1871, després de l'aprovació de la Llei de desestanc de la sal es produeix la subhasta de les Salines de Calp. Anteriorment l'Estat controlava tota la comercialització de la sal en règim de monopoli, tal com ocorre hui en dia amb els tabacs, i les seues rendes estaven sotmeses a impostos elevats. La descripció que es fa dels terrenys per a la subhasta diu: "Este terreno, convertido en una laguna y las partes altas en terreno salitroso y pantanoso, no produce nada ni es susceptible de cultivo alguno, únicamente cría escasos pastos, siendo la sosa la planta que más abunda y cuya superficie es comprensiva de 32 hectáreas, 20 áreas o 80 fanegas, equivalente a 64 jornales, 3 anegadas, 87 brazas. Los peritos lo tasaron en 800 pesetas, y no produciendo renta alguna, sale a subasta por dicha cantidad". Tant aquesta descripció com la del testimoni del geògraf i eminent botànic Cavanilles, suggereixen que la previsió del Visitador General de la Real Renda de Salines, qui pensava que l'aigua “de l'hivern” (referint-se a l'aigua de pluja) s'infiltraria en el terreny i desapareixeria, era equivocada. D'altra banda, Cavanilles sembla confondre's en creure que les febres són el motiu i no la conseqüència de l'abandonament de les salines, ja que els mosquits responsables de la propagació de les febres terçanes no es reprodueixen en una aigua excessivament salada. En 1876 la Comissió Hidrogràfica va fer un plànol de la costa de Calp on apareix la salina, la qual cosa fa pensar que va haver-hi almenys un intent de tornar a posar-la en producció.

Un moment de la recollida de
la sal durant els anys 50. L'última etapa
En 1917, Vicente Buigues Ferrando va començar una nova etapa d'explotació de la salina i va ser el precursor de les Salines de Calp tal com les hem conegut en temps recents. Els seus propietaris anteriors tenien la finca plantada en part de vinyes que Vicente Buigues, el “ti Marguí”, com se'l coneix a Calp, va ordenar arrancar i va donar forma a les noves basses i inundar de nou el lloc amb aigua de la mar. Per evitar que l'aigua dolça penetrara en les estorades, la qual cosa podia ocórrer des dels terrenys circumdants amb les pluges, s'hi van construir séquies per a evacuar les aigües pluvials. Aquesta obra va ser necessària per a incrementar i millorar la producció, ja que la salina està en la zona més baixa d'una xicoteta conca vessant amb alguns barrancs menuts, dels quals el principal és el barranc de la Mercé. D'altra banda, per tal introduir l'aigua de la mar a les basses, el seu nou propietari va idear un sistema enginyós. Amb pedra tosca va alçar uns murs de poca alçària que formaven una espècie de piles. Aquestes s'omplien per l'envit de l'onatge i des d'allí l'aigua era conduïda mitjançant séquies sense necessitat de bombament. Posteriorment s'hi va instal•lar una sénia a la platja moguda per una cavalleria per poder elevar i introduir l'aigua al circuit.

Aquest tipus de sénia era semblant a altres utilitzades, per exemple, al camp de Cartagena, on també se les anomena “timpan”, nom que reproduïa el so del mecanisme quan estava en funcionament, una cosa semblant a un “pim-pam” continu. Des d'allí, l'aigua discorria a través d'una séquia fins a un altre “timpan”, aquest situat enmig de la salina. Així, dues sénies en conjunció permetien la inundació de les basses a voluntat. Alhora que es va posar en marxa de nou la salina es van erradicar les febres terçanes.

L'explicació és que el vector de transmissió d'aquesta malaltia no és un altre que els mosquits, els quals proliferen en l'aigua dolça, però que no poden completar el seu cicle en una aigua tan salada com la de la mar. És ressenyable que el mateix Vicente Buigues va patir aquesta malaltia en la seua joventut, motiu pel qual es va veure forçat a emigrar a Cabo de Palos, a Múrcia, on també es va dedicar al negoci de la sal. La primera collita de sal va arribar poc després i no va superar les dues tones.

En aquell temps, tots els treballs es feien a mà i els homes trencaven la crosta de sal amb ganxos i arrancaven i voltejaven quadrats i formaven muntons. Durant l'administració d'Antonio Buigues Vives, fill de Vicente Buigues, (1940 a 1960) hi van arribar noves millores. S'hi va construir una nova séquia perimetral per evitar que les aigües pluvials penetraren en les estorades i minvaren la collita de sal, s'hi va instal•lar un motor per al bombament d'aigua de la mar a les salines (primer un motor semidièsel i després un d'elèctric), es van comprar molins nous i s'hi van construir basses noves i es van arreglar les existents. Fins a 1972 va ser la família Buigues qui va explotar directament les salines, però aquell any van ser arrendades a José Sanchís, qui era el seu millor client. Els Sanchís, coneguts a Gandia com els “Salerosos”, van continuar amb l'activitat fins al tancament definitiu en 1988.

Procés de producció


José Ortolá és l'últim home de Calp
que sap "fer sal".

Per boca de qui va ser l'encarregat de fer la sal durant quaranta-dos anys d'història de la salina, José Ortolá Avargues, hem pogut conéixer el procés de producció de la sal. Ell és a Calp, als noranta-dos anys d'edat, l'“últim home que sap fer sal”. La circulació de les aigües entre les tolles es regulava mitjançant unes comportes menudes o antostes de fusta. L'aigua de la mar es feia passar de bassa en bassa i s'aconseguia una concentració salina major a mesura que s'anava evaporant en el seu camí cap als cristal•litzadors. Una característica del sistema d'antostes és que permetia pal•liar en certa manera el dany causat per les pluges i, per tant, evitava que es rebaixara el grau de salinitat aconseguit i disminuïra la collita.

L'aigua “dolça” de pluja és menys densa que la salada, per la qual cosa forma una capa durant un cert temps que flota sobre l'aigua de les basses, de manera que, si es rebaixava l'altura de la comporta, es podia aconseguir que aquesta capa fluïra i fóra eliminada abans que el vent mesclara les dues fases.

Els efectes d'una possible redissolució de la sal, per haver-se'n rebaixat la concentració per davall dels 18º Baumé, es notava després als cristal•litzadors, ja que la superfície de la crosta que s'havia format quedava perfectament llisa, en compte de l' habitual textura irregular on s'apreciaven clarament els vidres. Segons ens conta José Ortolá, la sal començava a cristal•litzar a partir dels 18º Bé, encara que no s'aconseguia un rendiment complet fins als 25º Bé. Es tractava d'evitar a tota costa que es concentrara massa la salmorra, ja que per damunt dels 29º Bé comença a precipitar la “magnèsia”. Aquestes sals de magnesi, si estan presents en excés en el producte final, redueixen la qualitat de la sal ja que li atorguen un sabor més amarg i influeixen en la qualitat de les saladures. La collita de sal s'obtenia de tres cristal•litzadors grans i solia rondar les 2.600 o 2.700 tones.

De vegades, s'hi podien fer fins a dues collites, una al final de juliol o començament d'agost i una segona entre els mesos de setembre i octubre, encara que aquesta última se solia complicar per iniciar-se el període de pluges tardorenques. La sal la recollien els homes, els quals havien de prendre precaucions per protegir-se els peus i part de la cama del contacte permanent amb la salmorra. A més, calia emprar ulleres de sol, necessàries per a evitar que el reflex dels rajos sobre la crosta blanca de sal danyara els ulls, un efecte semblant al que es produeix amb la neu. Mitjançant uns rastells s'anava arrapant la capa de sal, que assolia generalment uns 10 cm. Es parava una atenció especial a no arribar fins al fang del fons, de manera que s'obtenia un producte lliure d'impureses. Al mateix temps, s'anaven formant multitud de muntons xicotets de no més d'un metre d'alçària. Durant la collita es muntava un xicotet estés ferroviari, sobre un carril de terra de 5 metres d'ample. Això permetia, amb l'ajuda d'uns muls, conduir la sal mitjançant vagonetes mineres fins a la “garbera”, on s'apilava perquè s'assecara. Les vagonetes eren de ferro i tots els anys s'havien de tractar per impedir que es deterioraren de manera irreversible. La sal, una vegada seca, es triturava mitjançant un molí de corrons, que funcionava sense necessitat d'electricitat, ja que aprofitava la força del vent.

El primer dels molins que es va muntar tenia veles de tela, fins que Antonio Buigues en va muntar un altre que consistia en una torre de ferro amb pales de xapa, el qual tenia un rendiment millor.

El sistema de corrons permetia un cert reglatge, a fi d'obtenir sal mòlta corrent triturada per a saladura. Al costat de la garbera hi havia les oficines i els magatzems, en una esplanada al costat de la salina.

Fins allí s'acostaven els interessats amb els carros per comprar la sal i la carregaven a mà amb pales fins a dues tones, encara que després venien els camions. Arribaven des dels pobles pròxims: Dénia, Gandia, Benissa, Ondara, Senija, Callosa d'En Sàrria, Sella, Altea i Teulada, ja que més al sud de la província preferien comprar-la als dipòsits d'Alacant. Al començament dels anys quaranta es va començar a utilitzar una altra via per a la distribució de la sal de Calp: la línia de ferrocarril de via estreta Alacant – Dénia. La sal era envasada en sacs de 80 kg i acostada amb carros fins al baixador del “Trenet”

La sal es portava a Alacant, des d'on es repartia cap a altres destinacions. En 1972 els amos van decidir arrendar l'explotació de la salina per períodes de 4 anys, encara que l'arrendament sempre es va fer a la mateixa persona, José Sanchís, “El Saleroso” de Gandia, el qual n'era el client principal. L'explotació va continuar amb l'ajuda de José Ortolá, l'home de confiança dels Buigues, encara que el procés es va anar mecanitzant en part i es va substituir la recol•lecció manual per pales mecàniques. L'extracció de la sal a Calp es va abandonar en 1988, en un moment en què la conjuntura econòmica va fer que deixara de ser rendible.

Situació actual

En 1993 les Salines de Calp van ser incloses dins del domini de la Zona MarítimaTerrestre i van ser expropiades als que havien sigut els propietaris en els últims 75 anys. Hui en dia es manté una làmina d'aigua permanent que s'aconsegueix gràcies al bombament d'aigua des de la mar. Amb això és possible atraure a un bon nombre d'aus, fet amb el qual s'increment el valor ambiental de la zona.