Senders / Alacant / El Saladar d'Aigua Amarga
   
Itinerari|La ciutat|Història, festes i tradicions|Infraestructures|El Saladar d'Aigua Amarga

INTRODUCCIÓ
Situació

Des de l'aire s'aprecia perfectament
la distribució de l'antiga albufera. El que hui es coneix com el Saladar d'Aigua Amarga i que també va rebre el nom de Salines de l'Altet, es troba a uns 4,5 km al sud de la ciutat d'Alacant, entre la serra de Colmentars i la xicoteta elevació de l'Altet. Pertany en part al terme municipal d'Elx (79 Hectàrees), però la major extensió s'inclou al terme municipal d'Alacant (171 hectàrees). Es tracta, com en altres casos vistos en aquest llibre, d'una albufera primitiva utilitzada des de molts anys enrere com a salina marítima, per a la qual cosa es va aprofitar la zona més plana i deprimida. Actualment, una vegada abandonada l'explotació de la sal des de 1967, es manté com una zona inundable i està inclosa com a tal en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana.

Origen i evolució geològica

El Saladar d'Aigua Amarga s'ubica al sector més oriental del que es coneix com “Fossa d'Elx”. Es tracta d'una zona que, a escala de temps geològic, va anar enfonsant-se i omplint-se des del miocé. Aquesta conca s'estén des d'Elx fins a la mar al llarg d'una franja de terreny amb orientació oest/sud-est – est/nord-est que limita al nord amb la serra de Colmenars i al sud amb la serra de Santa Pola. En aquestes condicions gens ens ha d'estranyar que aquesta zona haja estat ocupada per la mar al llarg de la seua història geològica. Com es descriu altres vegades, durant el quaternari va començar a formar-se un cordó litoral llarg paral•lel a la costa, a causa de l'acció de les ones.

El mar va actuar i va anar alineant en sentit nord – sud els materials que aportaven els barrancs de les Ovelles i d'Aigua Amarga, ambdós llits situats entre Alacant i el Saladar. El resultat d'aquest procés va ser la formació d'una llacuna succinta (de poca profunditat) amb una certa comunicació amb la mar, és a dir, una albufera. Aquesta comunicació s'establia a través d'una gola que després va ser aprofitada per a l'explotació salinera. Amb el temps, les rambles i els torrents, fonamentalment de la serra de Colmenars, van anar aportant cap a la zona els materials que van anar reblint-la. Aquests llits tenen la característica de ser de recorregut curt (sempre inferior a 1 km) però amb pendents relativament acusats. Açò feia que, durant els episodis de pluges torrencials i a causa del caràcter dels materials que solcaven, fins i poc compactats, l'erosió fóra important. Els materials arrossegats es depositaven en arribar a la zona més plana i van anar reduint l'espai, ja que s'estima que l'albufera va tindre el doble de la seua superfície actual. Arribats als nostres dies, només es mantenia un cert ambient de mareny a la part central, ja que en aquest sector els processos d'enfonsament són més accentuats, però sobretot a causa de l'acció de l'home, que va voler aprofitar aquestes circumstàncies per a l'explotació de la sal.

L'EXPLOTACIÓ SALINERA
Història recent

Sembla que la utilització del Saladar d'Aigua Amarga com a salina de manera sistemàtica i organitzada va començar al principi del segle XX. Es diu que l'activitat es va iniciar el 1910, tot i que no tenim certesa d'això fins al 1925, any en què les salines van passar a ser propietat d'un veí d'Alacant, qui va començar a explotar-les amb el nom de Salinas Marítimas de Alicante. El 16 de juliol d'aquest mateix any, el propietari, Gabriel Ravelló Sánchez, va sol•licitar al Ministeri d'Obres Públiques l'obertura d'un nou canal d'entrada d'aigua de la mar. Aquest nou canal va permetre incrementar la producció (conseqüentment, les salines ja estaven en funcionament en data anterior) i la petició es va relacionar també amb una ampliació de la superfície ocupada per les basses salineres. Aquest canal es va construir aprofitant la primitiva gola de comunicació amb la mar d'allò que havia sigut una albufera i que era, per això, el punt més propici. Per aquest canal, quan hi havia un onatge fort, s'introduïa l'aigua de la mar fins als calfadors o concentradors. Anys després, la propietat va passar a les mans d'una societat especialitzada en el sector, com era Salinera Catalana S. A., fundada en 1930. En 1934 aquesta mateixa empresa va comprar també les salines que Antonio Buigues, fill de Vicente Buigues, el promotor de les salines de Calp, havia construït a Canet d'En Berenguer (València). Antonio Buigues va passar llavors a treballar a les salines d'Aigua Amarga, encara que en 1940 va deixar aquesta tasca i va començar a administrar les salines que son pare tenia a Calp. Sembla que la producció va superar les expectatives inicials de la companyia, amb una mitjana de 30.000 tones anuals, i en 1935 es va efectuar el trasllat del seu domicili social des de l'Hospitalet de Llobregat fins a Alacant. D'aquesta manera, aquesta empresa dedicada a la “compravenda de sal i de tota mena de productes que es trobaren dins d'aquest comerç”, segons apareix en l'escriptura de constitució, va traslladar tota l'administració a les dependències d'Alacant. Amb Salinera Catalana S. A. al front s'hi produeixen certes millores. La més important és que es construeix un nou canal d'entrada d'aigua de la mar al sud de la gola, equipada amb un bombament. Açò permetia l'alimentació a voluntat de la salina i incrementava el control sobre el procés. Amb el nou sistema de bombament, l'aigua s'elevava fins a un canal situat a 2,5 metres d'altura sobre el nivell del mar, de manera que des d'aquest punt ja era possible que arribara a les diverses basses del circuit per ella sola (per gravetat). El canal construït per l'anterior propietari a la gola, enfront de l'edifici principal, va servir a partir d'aquest moment per a evacuar un excés de volums i durant el procés de buidatge de les basses de cristal•lització quan es volia recollir la sal.

Procés productiu

El sistema per a beneficiar la sal a Aigua Amarga és semblant al d'altres salines marítimes de la mediterrània espanyola. L'aigua bombada des de la mar creuava pel canal construït davall la carretera i vorejava les salines fins a l'extrem sud per omplir les primeres basses del circuit. Aquests primers depòsits, els calfadors, no són més que estanys amplis on l'aigua era retinguda, simplement en alçar xicotets cavallons o motes de terra. El pas d'uns calfadors a altres es feia aprofitant el pendent natural del terreny i la concentració de la sal anava incrementant-se progressivament amb l'evaporació de l'aigua. Abans de passar a les basses de cristal•lització, l'aigua romania en altres on es produïa la precipitació del sulfat càlcic (algeps) perquè no apareguera en el producte final. A les basses situades més a prop de l'eixida de la gola, a la part central de l'antiga albufera, es produïa la cristal•lització de la sal una vegada assolida la concentració necessària (a partir de 300 grams de sal per litre o 25º Bé). Per mantenir la integritat dels marges i evitar la caiguda de terra que embrutara la sal, les basses cristal•litzadores estaven reforçades amb xicotets murets de pedra. Per a això es va utilizar la roca procedent d'un sector de dunes fossilitzades pròxim, que forma part de la restinga que va tancar l'albufera. D'altra banda, per impedir que penetrara en l'explotació l'aigua dolça procedent dels barrancs en cas de pluges, hi havia també un canal de circumval•lació que canalitzava cap a la mar les aigües d'escolament per no minvar la collita. Aquestes aigües eren desviades fins una cala menuda coneguda com a cala Calabarda, on desembocava directament a la mar. La plantilla habitual de 28 treballadors s'incrementava amb 50-60 llocs eventuals durant l'època de la recol•lecció, la qual es prolongava d'agost a octubre. Una vegada arribat el moment, es buidava l'aigua que poguera haver als cristal•litzadors i entraven els operaris proveïts d'uns ganxos amb què anaven trencant la crosta de sal i apilant els trossos en xicotets muntons d'un metre d'alçària. Aquesta sal es carregava després en vagonetes i mitjançant un traçat menut de vies es portava fins als llavadors. Després, passava mitjançant unes cintes transportadores a l'era d'apilament per a l'assecat i d'allí als molins per a obtindre ix de diferents grossors, segons l'ús a què fora destinada. La sal de les Salinas d'Aigua Amarga es distribuïa tant per carretera com per mar. La via marítima va ser la més important. Es disposava fins i tot d'un xicotet embarcador propi, encara que el punt més important per a l'embarcament era el port d'Alacant, amb millor infraestructura i major calat per a vaixells més grans.

La Venècia de la Costa Blanca

En 1969 la companyia Salinera Catalana S. A. va atravessar dificultats econòmiques i el 7 d'agost d'aqueix any la propietat va passar a mans del Banco de Bilbao. L'abandonament de les instal•lacions va propiciar l'estancament de les aigües de pluja al recinte i va convertir el lloc en un focus de mosquits. No obstant això, la seua ubicació, en primera línia de platja, va despertar l'interés de promotors immobiliaris, que ho contemplaven com una possible zona d'expansió turística. Així doncs, el Banco de Bilbao va encarregar l'elaboració d'un projecte urbanístic per a la zona, que es va denominar Pla Parcial Lucentia. El projecte contemplava la construcció d'una ciutat residencial amb una capacitat per a més de 20.000 persones. El que més cridava l'atenció d'aquesta actuació era l'excavació d'uns quants canals navegables. El canal principal, de 35 metres d'amplària, començaria en un nou port esportiu i, com que estaria construït per davall del nivell del mar, en permetria la inundació. D'aquesta manera, seria possible la navegació i l'amarrament d'embarcacions de recreació menudes, com qui diu, a la porta de casa. El projecte contemplava habitatges, zones verdes i llacs artificials, tot això amb la idea de convertir el lloc en una espècie de “Venècia de la Costa Blanca” i aprofitar la proximitat de la mar i de la baixa cota (menys d'un metre sobre el nivell de la mar).

Per evitar l'erosió a la vora de les basses,
es protegien amb murets de pedra.

El projecte va ser modificat en la distribució de les zones edificables i no edificables en els dos termes afectats, Elx i Alacant, però a pesar de l'aprovació inicial d'ambdós ajuntaments en 1975, el Pla Parcial Lucentia va ser denegat l'any següent pel Ministeri d'Habitatge. El Banco de Bilbao va presentar llavors un recurs, que va ser desestimat el 7 de setembre de 1979. A pesar de la negativa a aquest projecte, al principi dels anys 80 en va ser aprovat un altre de similar a l'empresa immobiliària Gran Alacant S.A., sobre terrenys ocupats en aquest cas per l'aiguamoll del Clot de Galvany. Després de l'aprovació per part dels ajuntaments
Després de dècades d'abandonament de l'explotació salinera, la
vegetació de saladar està ocupant espontàniament
alguns sectors. implicats, en aquest cas Santa Pola i Elx, van començar els treballs, encara que finalment tampoc va eixir avant el projecte. En aquest cas, la negativa va vindre de part de moviments ciutadans a Elx que van aconseguir que les seues protestes foren assumides per l'ajuntament elxà i que en 2005 fora declarat com a Paratge Natural Municipal.

Situació actual

Després de diverses dècades d'abandonament de l'explotació salinera, cada dia costa més reconéixer els elements d'aquella indústria. Dels edificis on es trobaven les oficines i els magatzems hi ha només un muntó de runes, i la vegetació del saladar ha anat ocupant el llit de les basses. Tot això, encara s'aprecia perfectament la distribució de l'espai en estanys, excepte al sector que es troba a l'oest de la carretera N-332, on la vegetació ha assolit un desenvolupament major. Com que es va eliminar la possibilitat d'entrada d'aigua de la mar amb el segellament de la gola, al lloc només es forma una xicoteta làmina d'aigua temporal durant les precipitacions tardorenques, atenent també a la proximitat del nivell freàtic.
La costa alacantina és una de les més belles de la província. En aquestes condicions, s'hi pot observar una gran quantitat d'aus aquàtiques que troben ací refugi, menjar, lloc de cria i descans durant els passos migratoris. La inclusió del Saladar d'Aigua Amarga en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana haurà de conduir cap a la protecció dels seus valors ambientals, a través de projectes de recuperació que milloren la percepció del ciutadà sobre aquest enclavament privilegiat.