Geologia de la província d'Alacant
Història geològica
Submenú
• Introducció
• Història geològica
• Alacant a la serralada Bètica
• Relleu actual
La formació de la serralada Bètica (entre 70 milions d'anys i l'actualitat)
Figura 8L'aproximació d'Àfrica, el continent Mesomediterrani i Euràsia fa aproximadament 70 milions d'anys es va produir un canvi molt significatiu en el moviment de les plaques litosfèriques del nostre planeta. Àfrica, que fins llavors s'estava separant d'Euràsia, va començar a desplaçar-se cap al nord. O el que és el mateix, Àfrica va començar a acostar-se a Euràsia i també a Ibèria (figura 8). Com a conseqüència de tot açò, la mar de Tethys que separava ambdós continents va començar a tancar-se lentament. L'acostament entre Àfrica i Euràsia va provocar a més que el continent Mesomediterrani, situat entre ambdós, fora expulsat lateralment cap a l'oest (figura 8).
En un determinat moment del procés que acabem de descriure, les roques del fons oceànic es van afonar davall dels continents, a favor del que es coneix en geologia com a zona de subducció (figura 9). A les zones de subducció les roques són sotmeses a un increment de pressió i temperatura, que en provoca la transformació per un procés conegut com a metamorfisme. En una d'aquestes zones de subducció es van afonar també les roques que constituïen les zones costaneres del bloc Mesomediterrani, ja que aquest es desplaçava cap a l'oest. Açò va fer que les roques sedimentàries es transformaren en roques metamòrfiques. Algunes d'aquestes roques metamòrfiques les podem observar actualment formant les serres d'Orihuela i Callosa.
Figura 9. Tall esquemàtic que representa com fa uns 50 milions d'anys Ibèria s'introduïa davall el continent Mesomediterrani, procés que rep el nom de subducció. En aquest esquema es representa com durant la subducció les actuals roques de les serres d'Orihuela i de Callosa de Segura van assolir una gran profunditat (uns 30 quilòmetres), per la qual cosa van patir grans pressions (de fins a 9 quilobars) i temperatures (360ºC). Açò va fer que les roques sedimentàries originals es transformaren en roques metamòrfiques. Per això, les roques carbonatades que veiem a les serres de Callosa i Orihuela tenen un aspecte diferent de les roques carbonatades que hi ha a la meitat nord de la província.
Marbres o calcàries i dolomies? Es té constància que les roques de la serra d'Orihuela han sigut sotmeses a condicions metamòrfiques en algun moment de la seua història geològica. Algunes recerques indiquen que van assolir aproximadament 360ºC (es considera que el metamorfisme comença als 200ºC) i 9 quilobars de pressió; aquestes dades reflecteixen que les roques que hui veiem a la superfície a les serres d'Orihuela i Callosa van estar davall terra a més de 20 km de profunditat. Si les condicions geològiques hagueren sigut les habituals, les roques carbonatades de la serra d'Orihuela haurien d'haver-se transformat en marbres, i tindrien un grau de recristal•lització o cristalinitat com, per exemple, els marbres de Macael a la província d'Almeria o els de Carrara a Itàlia. No obstant això, es van haver de donar unes condicions molt especials perquè aquestes roques carbonatades continuen tenint un aspecte semblant al de roques sedimentàries com les calcàries i les dolomies. Per tant, ens trobem davant d'un cas curiós en què roques carbonatades que han patit condicions metamòrfiques (haurien de ser marbres) encara mantenen l'aspecte original de les roques sedimentàries. D'ací que en algunes publicacions sobre la serra d'Orihuela se’n classifiquen les seues roques carbonatades com a calcàries i/o dolomies, i en algunes ocasions se'ls afija l'adjectiu marmòries per a indicar que tenen un grau de recristal•lització un poc superior al d'una roca sedimentària típica.
La dessecació de la mar Mediterrània. Sobre el fons rocós de les planes abissals de la conca mediterrània s'han localitzat importants acumulacions d'evaporites (guix, halita i altres sals) d'edat messiniana. El singular esdeveniment paleoceanogràfic que va conduir a la seua formació rep el nom de Crisi de Salinitat Messiniana. A la província d'Alacant, la Crisi de Salinitat Messiniana ha quedat ben registrada a la conca del Baix Segura. Al marge nord d'aquesta conca es reconeixen dues superfícies de discontinuïtat que representen dos esdeveniments erosius associats a aquesta crisi. La primera d'elles correspon a una modesta caiguda del nivell de la mar, que va provocar la formació de les evaporites (fonamentalment guix) de la marge sud de la conca. La segona, de més envergadura, seria sincrònica amb el depòsit de les evaporites del centre de la conca mediterrània i amb la formació de canons submarins als seus marges. Sobre aquesta superfície de discontinuïtat apareixen materials margosos del Pliocè inferior que representen la restauració de les condicions marines a tota la Mediterrània.
La col•lisió del continent Mesomediterrani i Ibèria
Figura 3. Bloc 4.
El continent Mesomediterrani, en desplaçar-se cap a l'oest, va acabar per trobar-se amb Ibèria, contra la qual va col•lidir. Açò va ocórrer fa 19-20 milions d'anys. Les roques que hi havia a la zona de col•lisió d'ambdós àmbits, tant les del sud d'Ibèria com les del continent Mesomediterrani, es van deformar intensament, es van plegar i es van fracturar (figura 3, bloc 4). Va ser llavors quan aquestes roques van començar a elevar-se i a emergir progressivament i van formar la cadena de muntanyes que es coneix com a serralada Bètica. El desplaçament del continent Mesomediterrani va continuar fins fa aproximadament 8 milions d'anys, quan es va detindre, i va quedar en part soldat definitivament al sud d'Ibèria (figura 3, bloc 5; figura 8). Aquest fragment del continent Mesomediterrani soldat a Ibèria és el que actualment es coneix com a zona interna de la serralada Bètica (figura 8) i les seues roques constitueixen, entre altres, els relleus de les serres Nevada, Filabres, Gádor, Lújar, Tejeda, Almenara, etc., a més de les serres de Callosa i d'Orihuela i l'Illa de Tabarca. Al mateix temps que tot açò ocorria al sud d'Ibèria, l'oceà del Tethys es va anar tancant de manera gradual, ja que la placa africana es desplaçava a poc a poc cap al nord.
Figura 3. Bloc 5.
