Geologia de la província d'Alacant
Història geològica
Submenú
• Introducció
• Història geològica
• Alacant a la serralada Bètica
• Relleu actual
(2) Ibèria i l'oceà Tethys entre 200 i 70 milions d'anys
Aquesta llarga etapa de la història del nostre planeta, de més de 100 milions d'anys de duració, només està representada a la nostra província a la part septentrional. Per aquest motiu, en aquest apartat ens centrarem en tot el que va succeir al sud d'Ibèria i aparcarem de moment el que ocorria al bloc Mesomediterrani.
De què estan compostes les roques d'Alacant? A les plataformes de l'antic Tethys es depositaven principalment dos components: argila i carbonat càlcic. L'argila procedia de l'erosió dels relleus emergits al nord, a Ibèria. El carbonat càlcic procedia majoritàriament de closques de xicotets organismes planctònics que s'acumulaven al fons. En l'actualitat, els sediments que tenen aquestes característiques es denominen “fangs de globigerines” perquè hi abunden les closques d'aquestos organismes planctònics. La mescla d'aquestos dos components en diverses proporcions dóna lloc a diversos tipus de roques sedimentàries carbonatades que, amb molta diferència, són les més abundants de la província d'Alacant (calcàries, calcàries margoses, margues, margocalcàries, etc.).
La pujada del nivell de la mar del Juràssic inferior (fa aproximadament 200 milions d'anys)
Figura 6.A l'inici del Juràssic, les aigües del Tethys van inundar les terres emergides del sud d'Ibèria (on prèviament, durant el triàsic, se situaven els rius i llacunes costaneres) (figura 3, bloc 2). S’hi va formar una plataforma marina de grans dimensions on es van depositar fangs carbonatats que amb el pas del temps es van transformar en calcàries i dolomies (figura 6). De vegades, quan els fangs carbonatats es mesclaven amb argiles o arenes procedents del continent (Ibèria), es formaven calcàries margoses, margocalcàries, margues (carbonat càlcic i argila en diverses proporcions) o calcàries arenoses (carbonat càlcic i arena). Així va continuar la història durant molts milions d'anys, des del Juràssic fins al final del Paleogen. El resultat d'aquest procés va ser una acumulació de diversos milers de metres de capes de roques. Aquestes roques carbonatades marines constitueixen quasi la totalitat de les serres alacantines, a excepció de les d'Orihuela i Callosa que tenen un origen diferent.
Les pàgines del llibre de la Història de la Terra. Les roques sedimentàries es caracteritzen per presentar-se en capes o estrats. Un estrat és un nivell de roca limitat per dues superfícies en general planes. Cada estrat s'ha depositat en unes condicions sedimentàries determinades més o menys constants. Quan aquestes condicions canvien o s'interromp la sedimentació es formen aquestes superfícies d'estratificació. Aquestos estrats són com les pàgines d'un immens llibre en què està escrita una llarga història de diversos milers de milions d'anys.
Figura 3. Bloc 2
De sediment a roca. Els sediments, amb el pas del temps, es converteixen en roques sedimentàries. El fang calcari es transforma en calcàries i margues. Durant aquest canvi, conegut com diagènesi, el sediment original perd porositat, es compacta i, de vegades, en els seus porus precipiten substàncies dissoltes en els fluids intersticials. Tot això provoca un enduriment del material fins convertir-lo en roca. Les restes més resistents dels organismes que poblaven el fons de la mar acaben convertint-se en fòssils.
L'obertura de l'oceà Atlàntic i l'oceà de Tethys
Figura 77Però 100 milions d'anys és massa temps perquè no ocórrega res significatiu al nostre planeta. Efectivament, mentre es produïa el depòsit dels estrats que abans mencionàvem, en el Juràssic inferior (fa uns 190 milions d'anys) l'oceà Atlàntic va començar a obrir-se. Al mateix temps, el Tethys, que fins a aquest moment havia sigut una mar relativament xicoteta i poc profunda, va començar a créixer i es va convertir en un autèntic oceà. Aquest procés va fer que la plataforma marina situada al sud d'Ibèria es trencara a favor de falles i originara un relleu escalonat del fons marí (figura 3, bloc 3). D'aquesta manera, la plataforma va quedar dividida en dos grans sectors: (1) el Prebètic, situat a les proximitats d'Ibèria, és a dir, més prop de la costa; aquest sector va continuar sent una plataforma amb un mar poc profund (figura 7); (2) el Subbètic, situat al sud, més allunyat de la costa, en què es depositaven sediments marins pelàgics a diverses profunditats.
Figura 3. Bloc 3
Mentrestant, el Bloc Mesomediterrani va romandre més estable (almenys una part); es van alçar zones que prèviament havien estat submergides. Açò va comportar que no es depositaren sediments en l'interval de temps que va des del Juràssic fins al Cretaci.
